El reconeixement del dret a la manifestació, a casa nostra, va arribar amb la Constitució del 1993, amb la qual Andorra va posar a l’hora el rellotge dels drets i llibertats vigents a les democràcies europees. Anteriorment, aquesta forma popular d’expressar el malestar, el descontentament o qualsevol reivindicació ciutadana, senzillament no havia existit, o com a molt s’havia limitat durant uns anys a la clàssica concentració anual de l’esforçat sindicalista espanyol Antoni Roig, amb el seu petit comitè, el Primer de Maig, sense fer gens de soroll.
Amb la carta magna en vigor, els nous drets adquirits pel poble andorrà, com el de manifestació, el de vaga o el de crear sindicats de classe, van continuar sense exercir-se, no pas per falta de motius, sinó per desinterès popular, per por de represàlies, per no creure que es pugui canviar res, i, sobretot, per falta de col·lectius convocants.
La primera manifestació de la democràcia andorrana va ser l’estiu del 1987, quan, de manera espontània, una trentena de persones acompanyades d’una seixantena de policies van recórrer l’avinguda Meritxell. Va ser per reclamar el dret de fer música al carrer, l’endemà que una patrulla policial, amb l’excusa d’una suposada prohibició de la mendicitat, hagués protagonitzat un acte de força en endur-se’n tres germanes letones que obsequiaven els passants amb la música dels seus violins. Uns violins que havien sonat al Conservatori de Riga.
Però aquella protesta va ser una rara avis i les manifestacions van continuar absents de la vida andorrana.
Algunes concentracions sí que s’han fet durant els anys constitucionals, amb escassa concurrència, com les dels primers de maig convocades per uns sindicats de funcionaris amb poca requesta. També cal recordar la celebrada el novembre del 2021 contra el passaport sanitari i amb postulats populistes, que va tenir escassa assistència però molta desmesura, ja que s’hi van repartir uns pasquins contra el Govern que banalitzaven el nazisme.
La manifestació de l’últim dia d’octubre passat, per un habitatge digne, organitzada per la coordinadora d’aquest nom i que va recórrer de la Rotonda al Quilòmetre Zero, va aplegar més de 1.000 persones i va ser, sens dubte, la primera gran mani feta mai a Andorra. El comportament cívic de la gent que va sortir al carrer, la valentia i l’empoderament de tallar el trànsit i la serenitat del Govern de no ordenar una càrrega policial van fer que el nostre país aprovés una assignatura llargament pendent.
Avui els andorrans tornarem a sortir al carrer i tornarem a sentir-nos part d’una societat normal, en què la ciutadania, quan ho creu convenient, fa sentir la seva veu. I molt més significatives que en altres llocs són aquesta mena de protestes en un país on la majoria dels ciutadans té veu, però no té vot. Que el Govern prengui bona nota d’un malestar que no es pot permetre que continuï calant en la nostra societat.
