La defensa del català i la política vers la llengua oficial per part del Govern i del poder legislatiu és realment per fer-s’ho mirar. Voltes i més voltes per acabar no fent absolutament res i donar compliment a allò del qui dia passa, any empeny i ja es veurà.
I és que de ben segur recordaran que durant el quart de segle de vigència de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 1999, substituïda l’abril del 2024 per la Llei de la llengua pròpia i oficial, no es va sancionar mai ningú per incompliment de la mateixa, cosa de fet lògica si es té present que, i només cal veure el cas d’Andorra Turisme, és la mateixa Administració qui es passa per l’entrecuix les disposicions de la llei.
Les coses havien de canviar amb la nova legislació, o si més no així s’assegurava des del Govern, que insistia, però, en la necessitat de continuar per la via de la pedagogia i sancionar únicament aquells qui després de ser avisats, advertits i readvertits per cinquena o sisena vegada del seu incompliment es mantinguessin en la seva actitud i es neguessin a corregir-lo.
Un bri d’esperança s’albirava també amb la novetat, des de l’octubre del 2024, d’haver d’acreditar un mínim de coneixement del català a l’hora de renovar el permís de residència i treball. Recordo encara les discussions parlamentàries i el que va costar que finalment s’acceptés demanar un ridícul A1 en la primera renovació i un pírric nivell A2 en la segona. Però pel que sembla ni això serem capaços de complir. I és que un cop acabada la validesa dels cursets i les exempcions previstes i arribada per tant l’obligació d’acreditar la titulació oficial, des de la majoria parlamentària ja s’ha corregut a esmenar la Llei d’immigració per tal de tornar a posar excepcions a l’hora d’acreditar l’A1 en la primera renovació.
Al final, potser per no haver d’anar fent lleis a mida per salvar incompliments es podria pensar a derogar la normativa i tan contents.
