Les manques de respecte a la llengua oficial i els intents, més o menys originals i més o menys reeixits, de castellanitzar, encara més, Andorra no són nous i es van repetint amb una certa regularitat.
Segurament hi haurà qui recordarà que fa ja més d’una vintena d’anys un dels candidats que es presentava a les eleccions per escollir els representants d’assalariats, pensionistes i empresaris al consell d’administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social portava com a proposta estrella del seu programa, i de fet gairebé com a única proposta, l’ús del castellà en tota la documentació i comunicacions de la parapública, ja que hi havia assalariats i pensionistes que, després de tota una vida laboral al país, no entenien el català. D’aquells mateixos anys hi ha també el cas d’un dirigent d’un partit polític, avui ja desaparegut però que va arribar a tenir fins i tot representació parlamentària, que afirmava sense ruboritzar-se que ell parlava andorrà i no català, ja que es tractava de dues llengües distintes. I ja més recentment hi ha el cas d’aquell il·luminat que, a través de les xarxes socials, promovia una campanya per constituir a Andorra una còpia de Convivència Cívica Catalana, que ni promouen la convivència ni són cívics i tampoc catalans, per defensar els drets lingüístics dels castellanoparlants d’Andorra.
I la darrera imbecil·litat, per qualificar-ho el més políticament correcte possible, aquesta mateixa setmana en què un d’aquests creadors de contingut poc llegit i viatjat arribat a les nostres muntanyes per estalviar-se uns quants impostos ha proposat, fent gala de la seva ignorància i desvergonyiment, que el Govern hauria de fer “descomptes fiscals” a aquells que aprenguin –el parlar-la ja són figues d’un altre paner– la llengua del país. El pitjor de tot és que encara hi ha qui els riu les gràcies.
