Mantenir l’esperança

Al llarg d’aquests darrers dies, veiem com els carrers del nostre país es van guarnint amb els llums de Nadal. Al pont de la Rotonda, el Comú d’Andorra la Vella hi ha muntat una nòria on petits i grans del nostre país i els de fora puguin divertir-se. A la Plaça del Poble sembla que comencen a muntar les casetes del Poblet de Nadal. És, ben cert, un punt de normalitat enmig dels casos positius de Covid-19, les defuncions, els confinaments i els ERTOs de les nostres empreses.
Hi ha qui diu que potser el país no està per a gaires alegries nadalenques. Però d’altra banda, val a dir que els comerciants s’expressen en el sentit que això animarà la gent.
Tant França com Espanya han restringit la mobilitat dels seus ciutadans. A casa nostra els caps de setmana no tenen res a veure amb el que eren. Hi ha la mateixa gent un dilluns que un dissabte. Quan surto a fer algun tipus d’encàrrec, ja sigui personal o de feina, comprovo que hi ha molts comerços tancats. O bé hi ha locals comercials que ara apareixen buits, quan no fa gaires dies encara estaven plens de mercaderia.
Ens han restringit certes llibertats, i amb aquestes restriccions, bars i restaurants han vist ofegada l’activitat i minvats els seus ingressos, o, en molts casos, aquests han desaparegut completament. En aquestes condicions hi ha molts d’aquests establiments que estan abocats a tancar portes. 
Ens recomanen des de Govern que fem teletreball. Moltes empreses s’han vist obligades a tornar a posar les seves plantilles en situació d’atur. Això implica menys ingressos. I ja no parlem de la gent que ha perdut el seu treball. I, segons podem llegir a la premsa, totes aquestes mesures s’apliquen a fi de poder salvar la temporada d’hivern, que està a punt de començar.
Tanmateix cal que ens preguntem quina temporada d’hivern salvarem, si no tenim turistes que vinguin. Els confinaments, els “tocs de queda” són una realitat fora de les nostres fronteres. L’equilibri és fràgil. Aquest estiu ens vàrem relaxar més del compte, i ara tornem a estar com al principi. Segons el ministre de Salut, ara comencem a controlar la segona onada, però no n’hi ha prou que nosaltres ho fem.
Tenim els calaixos buits, i moltes famílies arriben molt justes a final de mes o, simplement, no arriben. Com podem pensar en les festes de Nadal en aquesta situació! Mentre, a les bústies dels nostres domicilis trobem els típics catàlegs de joguines, com cada any. Però aquest any, molts pares hauran de fer mans i mànigues per comprar aquestes joguines, això si poden. 
Els nostres carrers estaran ben il·luminats amb els llums de Nadal, però la majoria de ciutadans no tenen l’ànim de celebrar unes festes que es presenten més aviat magres. La gent no té diners per estimular el consum intern, i a més, les famílies no podran reunir-se al voltant de la taula preparada per a l’àpat de Nadal. Els padrins, els avis, són població de risc, i no és aconsellable. Aquells que viatgen als seus llocs d’origen és possible que no puguin marxar. La gent està angoixada i veuen el futur molt incert. Hi ha més desànim que una altra cosa.
Què passarà si s’aixequen restriccions, tocs de queda i confinaments perimetrals a partir de primers de desembre, i tornen a entrar els nostres turistes, sense que tinguem, i dic tinguem, perquè ens afecta tots, controlada aquesta pandèmia? No voldria que, en arribar el dia 7 de gener, tornéssim a tenir restriccions, empleats en Erto, bars i restaurants tancats, o amb serveis mínims, pistes d’esquí sense esquiadors. Podrà el nostre país continuar assumint la despesa que això implica?
Què passarà amb els aturats? O, al contrari, ja tindrem la vacuna que ens ha de preservar de tot mal i les coses tornaran a la normalitat? Això és el que totes i tots volem i esperem. Suposo que no cal perdre l’esperança, però hi ha molts dies que no sé on l’he deixada.