Una de les millors fites de la contemporaneïtat és esdevenir influencer. Al peu de pàgina de notícies serioses segurament hauran trobat alguns consells per assolir l’èxit en la matèria. Sembla fàcil. La permeabilitat entre contingut rigorós als mitjans de comunicació i les ximpleries és total. I l’absurd, la manca d’originalitat i creativitat, i la nul·la reflexió, les claus per guanyar seguidors. En les dones, hi ha una altra norma no escrita: com menys roba millor. El triomf de la mediocritat. Fa alguns dies, potser ja setmanes –amb el Corona hem perdut la noció del temps–, que els youtubers fugats a Andorra omplen diaris. Ens diuen que han marxat per pagar menys impostos, el negoci sembla que dona per a molt. I és davant d’aquest fenomen que qualsevol ésser amb mig dit de front es pot aturar a qüestionar com es pot guanyar diners de tal gasòfia. Cap fil argumental, cap missatge, cap esforç artístic, cap gràcia en l’edició. Tan sols frases banals, alguns penjaments per provocar i poses xulis per agradar. I sobretot: grans dosis de narcisisme i egolatria. Aquí és on pivota aquesta indústria, totalment prescindible i innecessària. Mostrar el jo, jo i jo i tot allò que està al meu voltant. I tant el jo com el que m’envolta, recordin, sempre serà bonic i luxós. És la felicitat absoluta. La societat pantalla, que ens enllaça amb milers, i milions, de persones i ens fa viure en el núvol de l’aparença. Fins que l’emissió es talla, les llums s’apaguen i un es desploma en l’off line. La vida espectacle s’ha acabat. Ara toca lluitar-la de veritat. Aquí cal treure l’enginy i l’autenticitat.
