Són diverses les ocasions en què el cap de Govern, en els seus solemnes discursos, més per la forma que pel contingut, afirma que Andorra no pot continuar vivint al marge i del marge. Una frase potser de collita pròpia o d’algun dels nombrosos assessors que té, però que al cap i a la fi demostra un desconeixement profund i greu de la realitat d’Andorra sigui qui sigui l’autor. Que el cap de Govern faci sense cap recança aquesta afirmació és un atac directe al sector comercial del país. De fet m’atreviria a dir al sector empresarial, ja que qualsevol persona que ha tingut responsabilitats de gestió al sector privat sap perfectament que si hi ha alguna línia sagrada en el compte d’explotació d’una empresa és la línia que parla del marge, brut o net. Aquí va a gustos, però el marge, com expliquen les escoles de negocis més reconegudes, és sagrat. Segons el que marqui aquesta línia sabem si un negoci o empresa està ben gestionada, i és la línia que molts inversors miren fins i tot abans que la del benefici, quan valoren comprar o invertir en una empresa. Però aquí al país sembla que, com que anem tan sobrats quant a beneficis, diversificació i capacitat de captació de nous negocis, resulta que segons el Govern de DA el marge l’hem de marginar. 

Si resulta que al país no podem continuar vivint del marge, doncs comença a ser hora que aquest Govern digui de què han de viure les empreses, perquè si hem d’esperar que el fum de les seves paraules es transformi en alguna cosa concreta ni viurem del marge ni de res que s’hi pugui assemblar. Viure del marge és el nostre model econòmic, el que ens ha donat tants ingressos, el que ha permès a les empreses del país fer les inversions que han fet, el que ens permet encara avui dia mantenir el teixit empresarial que Andorra té. Només podrem continuar vivint del marge mentre siguem competitius, i viure d’una altra cosa, que encara no sabem quina és però que aquest Govern ens diu que serà millor, és fer un acte de fe, un salt al buit sense paracaigudes, que és molt fàcil demanar de fer si el futur que hi ha en joc, o els calés per parlar clar, no és el propi. 
No es pot demanar al teixit empresarial del país que deixin de viure del marge i no proposar una alternativa seriosa que doni millors garanties de les que tenen actualment; això, qui obre cada dia la persiana del seu negoci ho sap perfectament. Els actes de fe cega que demana aquest Govern, que els reservi per als qui no s’hi juguen res més enllà de la seva pròpia cadira. Tots els que mensualment han de repassar el compte d’explotació i miren amb preocupació què diu la línia del marge saben que per mantenir, ja no dic millorar, sinó mantenir, el que tant ha costat d’aconseguir el marge és bàsic, i el que hauria de preocupar al Govern, en lloc de demanar actes de fe i fer frases ridícules, és fer propostes de com es pot millorar precisament aquest  marge que menysté, però que al final de l’any, ves per on, és el que permet al Govern tenir per via recaptació impositiva bona part dels ingressos de l’Estat.
Deixar de viure del marge és una declaració d’intencions per part de DA en tota regla, no creuen en el model econòmic d’Andorra ni en les seves possibilitats, però hi ha una part de la frase del cap de Govern ‒“No podem continuar vivint al marge i del marge”‒ en què sí que estic d’acord. La part que diu que no podem continuar vivint al marge. És cert, no podem continuar vivint al marge, però al marge de la realitat d’Andorra, perquè sembla que al país s’ha instal·lat una elit que viu al marge, en un altre lloc, ben lluny del dia a dia del país, i que no els afecta ni directament ni indirectament el que pugui dir la línia del marge del compte d’explotació de les empreses andorranes.