Corria l’any 2000 quan a Brussel·les, amb la Cecília, una amiga andorrana amb qui, gràcies a les nostres mares que, parlant a Ordino, van descobrir que els nostres fills, els seus nets, anaven a la mateixa escola pública belga, vam quedar atrapades per Persèpolis. Un còmic que feia furor i que havia escrit en mode autobiogràfic una jove autora persa, Marjane Satrapi. Durant cinc anys, quasi com una obsessió, devoràvem les pàgines de cada volum del còmic i passàvem hores comentant-les. Amb empatia, ens solidaritzàvem i patíem amb les iranianes, a les quals, amb un to just, dramàtic, punyent i divertit alhora, Satrapi donava veu a Occident.
Marjane Satrapi ens va deixar de manera massa prematura el darrer 4 de juny del 2026, als 56 anys. El comunicat de la seva família era que havia mort de tristesa. Ella, l’activista inconformista que va viure com un sotrac intens, amb ulls de nena de 10 anys, com la Revolució islàmica, el 1979, sacsejava la seva família de progressistes intel·lectuals iranians, baixava els braços i tancava els ulls definitivament.
Amb Persèpolis (quatre volums, publicats entre el 2000 i el 2003) i més tard amb Broderies (Brodats, 2003) i Poulet aux Prunes (Pollastre amb prunes, 2004), a través de la mirada d’una joveneta curiosa i inquieta, desmuntava els prejudicis sobre el poble iranià, mostrant el dia a dia de les vides de gent normal en un règim teocràtic ferotge. I és que durant quasi 35 anys va delectar el món amb la seva ploma, amb la qual escrivia i dibuixava amb una elegància i una punta d’humor exquisides les radicalitats, les incongruències, les violències i les intransigències d’aquells que, en nom de la religió, tancaven les dones entre murs interiors i vels exteriors. Amb un humor negre, sarcàstic i punyent, estripava sense pausa l’obscurantisme religiós vigent a l’Iran. I és que en la seva motxilla d’experiències portava haver crescut adolescent en un Teheran sota el jou dels aiatol·làs, enmig d’un clima bèl·lic a causa de la guerra entre l’Iran i l’Iraq.
Marjane Satrapi va marxar de l’Iran i vivia a París des de mitjans dels anys noranta, on va entrar a formar part del món del còmic independent, motiu pel qual les seves produccions eren en llengua francesa. Tot i que a partir dels anys 2003 i 2004 es van anar publicant en anglès i en castellà, ampliant així el nombre de seguidors arreu del món.
L’any 2007, Persèpolis es va transformar en una pel·lícula de dibuixos animats. Ella mateixa la va codirigir amb el realitzador Vincent Paronnaud i va ser un èxit mundial que li va valdre el el Premi del Jurat del Festival de Canes. Aquell mateix any, una editorial espanyola va editar en un cofre els quatre volums de Persèpolis en castellà. Casada amb el productor i guionista Mattias Ripa, que va morir el 8 d’abril del 2025 i li va causar una gran pena, ja que com ella mateixa deia, era "l’home de la meva vida", va seguir fins al final lluitant pels drets democràtics, pels drets humans i per la dignitat i els drets de les dones a l’Iran.
Recentment, el 2023, va dirigir el moviment i el llibre col·lectiu Femme, Vie, Liberté (Dona, Vida, Llibertat), que recull en un mateix volum artistes, dibuixants i politòlegs. Un llibre nascut del dolor immens i profund i de la ràbia arran de la mort de Mahsa Amini, el 2022, a l’Iran. Mahsa Amini era aquella jove de 22 anys que la policia de la moral iraniana, la Gasht-e Ershad, va detenir el 13 de setembre de 2022 a Teheran per portar el hijab de manera inadequada i que va morir a la presó tres dies més tard, malgrat les protestes multitudinàries a l’interior i a l’exterior del país.
I així, amb molta pena, amb la Cecília només ens resta el record d’aquesta gran dibuixant que ens va robar el cor fa 26 anys i que tant ens ha ensenyat en favor de la lluita contra tota mena de discriminació, d’opressió i d’obscurantisme. Un clam a l’amor.