Begur és, sens dubte, un dels llocs més romàntics de la costa catalana. Me’n vaig enamorar ara fa uns disset anys, quan s’hi van casar la Mercè i en Jose Luis: si no recordo malament, a l’església de Sant Pere. D’aleshores ençà, sempre he estimat els seus camins, la seva tranquil·la i senzilla elegància, la seva petitesa en comparació amb els indrets més concorreguts: Begur, essència d’estil, d’encís i de llum.

A Cala Sa Tuna, un raconet de pàtria celestial a la vora del mar, aquest matí hi fa bon temps, temps de postal, temps de regal, del bo i del milloret, d’eterna pau. No sempre és així, la Costa Brava és traïdora, i al començament de juny encara ens hauríem pogut endur alguna sorpresa. Hi he viscut d’altres moments, de pluja fina i ones altes, altíssimes, que es trenquen contra les roques amb un soroll ensordidor, amenaçador: si baixes uns esglaons, et deixen xopa d’escuma salada. Avui, però, no hi ha mala maror, el cel és blau i els capriciosos déus del Mediterrani dormen apaivagats.

Amb la Laura, l’Anouk i l’Anna, que han vingut d’Aiguafreda pel tram est del Camí de Ronda, som a la terrassa de l’Hostal Sa Tuna. Esmorzem torrades de pernil i ous ferrats, trossets de fruita i suc de taronges fresques. Tot és perfecte, des de les cases blanques dels indians que van portar la seva fortuna amassada a terres llunyanes al seu nadiu Begur fins a les flors boniques que decoren les taules. Som de muntanya, sí, però el paradís té mar. A la llunyania, com bancs de peixos amb els caps de color rosa, com una aglomeració curiosa d’animals marins, passen els nedadors de la prova de 3 km de Marnaton eDreams. Entre ells, els quatre valents de l’equip dels màsters del Club de Natació d’Encamp: en Jordi, l’Eszer, l’Igor i la seva entrenadora, la Yenni, amb gran experiència de natació en aigües obertes del Carib però que estrena el neoprè en la seva primera travessa a la fredor del Mediterrani, fan via cap a Sa Riera, amb ànims de cobrir la distància en menys d’una hora. Els braços volen –has d’anar amb compte perquè algun competidor rival massa entusiasta no et partís la cara amb una braçada inspirada– els peus es mouen a ritme constant. La Laura, avesada a les competicions, està un xic molesta de no poder participar en el gran repte del seu pare: aquest cop, no hi havia cap prova per a nedadors entre els 14 i els 18 anys. Es fica a l’aigua i neda sense parar.

El temps ens ha passat volant. Quan arribem a Sa Riera, els nostres nedadors ja són a pocs metres de la fita. Els espera una paella de celebració, una altra cala tranquil·la plena de cafeteries i gelateries, una platja d’arena, massatges esportius per a aquells que més els necessiten, un dia ja un xic més nuvolat. Han arribat gairebé tots junts, un darrere de l’altre, cansats i contents amb els resultats. Els felicitem a tots, i felicitem sobretot l’entrenadora dels nostres màsters que els fa superar nous reptes, descobrir nous racons del mar, ser sempre millors del que eren fa poc.