No puc dir que hagi viatjat moltíssim però tampoc m’he estat quiet a casa. De fet, fins abans de la pandèmia, era estrany que no m’enlairés cap a algun destí per descobrir o redescobrir quan tenia vacances. Però Europa i les tres Amèriques han estat el meu terreny predilecte a l’hora de veure món resistint-se’m sempre Àsia i Àfrica. Tampoc havia visitat mai un país de tradició musulmana fins aquesta Setmana Santa, que he aprofitat per visitar la ciutat marroquina de Marràqueix. Àfrica i Islam, era l’hora de recuperar el temps perdut.
Pujava a l’avió sense apriorismes, disposat a descobrir una altra cultura, una altra religió, una altra manera de viure. I la veritat és que no em va decebre. Marràqueix és una ciutat que es caracteritza pels colors, les olors i els costums, molt diferents als que estem habituats a Europa. Ens rebia a l’aeroport de Menara un guia que ens havia de dur fins al nostre riad, a dins de la Medina. Ens parla en un francès exòtic, si em permeteu l’expressió, al qual estic acostumat per la meva experiència francòfila personal. Ens explica que el riad és a la ciutat vella intramurs i que estem de sort perquè just estan sortint d’uns dies d’intensa calor. Fins aquí res de diferent. Atura el vehicle, baixem, mentre veiem com s’apropa amb un pas ferm un noi desmanegat que no parlarà francès, amb un carretó atrotinat blau amb rodes de cotxe. Hi carrega les maletes i ens fa amb la mà que el seguim mentre ens acomiadem d’una revolada del nostre acompanyant. Passem un arc i no massa més enllà, en aquell carrer ple de clots i esvorancs, hi trobem el riad. Li donem unes monedes com a propina al noi i desapareix. Aquella paret color terracota sense finestres ni gaire encant, l’aspecte del carrer tampoc ajuda, amaga un univers que et trasllada de cop als contes de les mil i una nits. Ens rep un pati interior amb palmeres i una font central, envoltat de balconades que donen accés a les diferents habitacions. Tot d’un color blanc intens i immers en una olor que ve de l’hammam que visitarem més endavant. Excel·lent primera impressió i amb ganes de descobrir la ciutat vermella.
Una ciutat que ens descobrirà la seva cara més autèntica. Comencem endinsant-nos en el soc després de creuar la plaça de Jamaa El Fna, en la qual encantadors de serps i ensinistradors de micos no dubten a posar-te al damunt les seves bèsties si no vas amb compte, i plena de paradetes de menjar i articles ben variats. L’experiència de passejar pels carrerons laberíntics del soc activa completament els teus sentits. Les paradetes que presenten de manera quasi geomètrica espècies per cuinar de mil colors, babutxes cosides a mà, teles de tota mena, herbes remeieres per a tots els mals, atrauen la vista i l’olfacte. Els mateixos que, ajudats per l’oïda, et faran entendre de cop que hauràs de compartir aquells estrets carrerons amb carros estirats per mules, carretons estirats per persones i sorollosos escúters que s’obren pas a base de crits i algun cop. Ens trobàvem immersos en aquella nova realitat de patac, sense quasi temps per adaptar-nos. Així, de la millor manera. Més tard, a taula, el gust prendrà el protagonisme amb tagins, briuats, tanjias…
Als centenars de paradetes del soc, constatem que només homes atenen aquells turistes incauts que lluiten per desempallegar-se de mil propostes de compra. Les dones només s’hi desplacen per comprar el que necessiten per a casa. Una marcada diferència entre homes i dones que retrobem en el moment en què s’acudeix a les mesquites per resar. Els homes entren per una porta i les dones per una altra, i un cop a dins, resen en espais diferents. És una d’aquelles diferències que estàs obligat a respectar a contracor. Parlant de mesquites, resulta sorprenent la crida a les oracions diàries, un dels cinc pilars de la religió mahometana. Des de tots els minarets distribuïts per la ciutat sonen càntics de manera simultània que avisen els fidels que és el moment de la pregària. Abans els feia el muetzí, que s’enfilava fins a dalt del minaret per cantar. Avui en dia uns potents altaveus s’encarreguen de difondre l’avís. Llavors comença un pelegrinatge cap a les mesquites, que sovint es queden petites i han d’acollir els fidels a l’exterior. Dépaysement assegurat si viatges a aquesta ciutat del Magreb.
Abans de marxar, hi havia gent que em demanava si marxava amb el nen. Jo responia, no sense sorpresa per aquella pregunta i pel to en el qual sovint me la feien, que sí, òbviament. Mai em va passar pel cap una altra opció. I un cop a casa, encara tinc més convenciment que hi havia d’anar amb el petit. Potser en un futur, degut als seus quatre anys, no recordarà gaire aquesta experiència, però estic convençut que li haurà servit, amb altres que s’hi van sumant, per modelar la seva futura personalitat. Vivències així li serviran per ser més tolerant amb la diferència, per ser algú més obert de ment, per ser algú que abans de jutjar, veurà amb els seus propis ulls, per ser una persona crítica, en el millor sentit de la paraula. Com sempre dic, serà una bona inversió a llarg termini. En l’immediat, també va gaudir de la ciutat vermella.
