No hi ha dubte que els anys passen i que Andorra canvia, i la prova és com varien les botigues dels nostres carrers. Del típic comerç on hi havia de tot, d’olles a transistors passant per guitarres i postals i que havia caracteritzat el nostre país, vam anar passant a l’especialització i així van arribar les botigues de perfums i de radiocassets, les de discos i d’instruments. Però igual que van arribar, n’hi ha que marxen i el canvi de paradigma en el món de la música va fer que icones com el Tonet de la Música, el Transbord o el Swing deixessin pas a Napster, iTunes i més tard a Spotify.
Anys després sembla que la música en suport físic viu una segona (o tercera) joventut i que les vendes de vinils, cedès i cassets estan arribant a nivells de venda que fa temps que no es registraven, això sí, aquest cop a través d’internet, lluny del tracte humà que els carcamals nascuts al segle passat encara necessitem.
Les botigues d’instruments també han passat la seva crisi, i aquest any passat han tancat dues de les històriques del nostre racó de món: primer Musical Andorrà, a Sant Julià, i a finals de l’any, Marrugat.
A Marrugat m’hi havia passat mitja vida. Bé, jo i tots els músics del país. Anar a passar-hi la tarda del dissabte, a veure qui t’hi trobaves, o a fer-la petar amb l’Àlex, el Claudio, l’Otilio o el Manel, era un clàssic. Tertúlies musicals o tan sols històries que et feien morir de riure; descobriments musicals, com el dia que estaven escoltant Joe’s Garage, de Zappa, o Holon, de Nik Bärtsch’s Ronin, que acte seguit vaig anar a comprar al Transbord. Quins temps. Inclús alguna tarda, potser ja cap al tard, hi havia moments per fer confidències i anar llaurant una amistat.
Un gran nombre de músics del país hi van treballar. Marrugat era una bona opció per entrar al món laboral si t’agradava la música. El Jona, quan hi treballava, va fer de Celestina entre el Fano i jo perquè muntéssim una banda plegats, d’allò en va sortir Madretomasa, tot i que ja estàvem tocant junts  al conjunt de Lluís Cartes. Però no se’ns havia passat pel cap muntar un projecte junts. Ara ja fa gairebé dotze anys, quasi res. Aquella botiga era el millor lloc on podia estar un músic adolescent als anys noranta. L’autèntic niu de l’escena musical andorrana actual.
No sé el perquè, però deu ser per allò que us deia que ja soc un carcamal, i és que no sé comprar guitarres per internet. Bé, no és que no en sàpiga, és que no vull. No me n’he comprat cap que no estigués físicament en una botiga, perquè és com un enamorament. Poder veure-la i provar-la, tenir-la allà davant i més tard sobre la cuixa, amb un preu que saps que se t’escapa, però la toques i l’ensumes i fas un parell d’acords més i una escala i un petit fraseig. Al final, al cap de dues hores, acabes fent el que a la botiga ja sabien tots que faries quan has entrat: quedar-te una altra Fender Stratocaster.
Us trobarem a faltar. Trobarem a faltar aquell “Marrugat, digui’m” a l’altra banda del telèfon i sobretot la vostra presència entre els comerços d’aquesta Andorra que canvia dia a dia.