Hem sabut gràcies a l’Andrés Luengo i al seu article Martha Gellhorn: hivern del 37 que l’escriptora –i tercera esposa de Hemingway– va fer una incursió a Andorra de camí cap a cobrir la Guerra Civil Espanyola. Luengo lligava l’episodi real amb un altre d’imaginat per Sergi Mas, que en el seu relat Very Good planteja una escapada andorrana d’Ernest Hemingway poc després de la II Guerra Mundial, instigat per Picasso des de París. Luengo proposava que si Gellhorn havia fet “la reglamentària escapadeta andorrana”, “seria una sorpresa enorme que no n’hagués deixat rastre en algun dels vint volums de la seva obra completa”.

Recullo el guant amb molt de gust.

Gellhorn explica que el 1936 s’estava a Alemanya treballant amb una determinació miserable en una novel·la que versava sobre uns joves pacifistes a França. S’hi va quedar uns mesos debatent amb qualsevol que encara s’atrevís a debatre entorn de la llibertat i els drets de l’individu. Més endavant torna als EUA, acaba la novel·la –que va guardar per sempre més al calaix– i va fent via cap a Espanya: ha deixat de ser una pacifista per esdevenir una antifeixista.

Gellhorn narra com l’hivern del 1937 les democràcies occidentals havien proclamat la doctrina de la no-intervenció, que significava simplement que ni persones ni subministraments podien passar lliurement al territori republicà d’Espanya. Recorre a les autoritats franceses a París per obtenir els segells o papers necessaris per sortir del país. Retrata el fonctionnaire francès com un bàrbar amb certificat: seu, fent el sord, rere una reixa, gratant el paper amb una ploma governamental esmolada de tinta pàl·lida. Li sembla no haver-se’n sortit gaire bé amb el paio, ja que tan sols recorda estudiar un mapa, agafar un tren, baixar a l’estació més propera a la frontera andorrano-espanyola (sic, per -francesa?), caminar “una distància curta” d’un país a un altre i pujar a un segon tren de vells vagons freds plens dels soldats de la República Espanyola que tornaven a Barcelona del permís. Recorda que amb prou feines semblaven soldats, que anaven vestits com podien: un exèrcit en el qual t’alimentaves per compte propi perquè el Govern no podia cuidar-se’n.

Gellhorn viatja en un vagó de fusta amb sis nois que mengen llonganissa i un pa fet “de pedra en pols”. Li ofereixen menjar, riuen, canten. Quan el tren s’atura, un altre jove, potser el seu oficial, fica el cap al cotxe i els exhorta, possiblement que es comportin bé, cosa que fan. Ella no sap el que diuen perquè no parla castellà.

Us he presentat el que la mateixa Gellhorn narra del seu pas per Andorra a The Face of War: Writings from the Frontline, 1937-1985 (“La cara de la guerra: escrits des del front”). Es tracta de records acabats de redactar a Londres molts anys més tard, el 1959. El balanç és minso: possiblement travessa el país el març de 1937 però sense consignar ni un sol record autènticament andorrà.

To be continued?