Martita de Graná i la cridòria

Martita de Graná. Diuen que és un personatge conegut. Influencer, esclar que sí. És youtuber i fa monòlegs, expliquen. La setmana passada va ser objecte de debat polític al consell de comú d’Encamp. Vam saber que la corporació l’ha inclòs en la programació cultural per a aquest estiu. I que a l’oposició no li fa el pes. No és el tipus d’espectacles que ha d’organitzar una institució pública. Certament, la proposta no fa tilín. Dubto que entre els valors dels governs hi tingui cabuda l’insult (ho és, oi?) mongol. Ni tampoc la divulgació d’aquella actitud de descaradura (que no inconformista). Ni la mofa del pueblo llano. D’aquell que no parla anglès (de vegades, excepte quan pronuncia al ritme de Beyoncé I’m a single lady). Com tampoc entre les seves funcions hi deu figurar la d’esdevenir trampolí per a qualsevol xarlatà que l’únic mèrit que té és el desvergonyiment de posar-se davant d’una càmera. Per després penjar-ho al Youtube, oi tant, mentre lluu samarreta amb el nom del restaurant que posa el plat a taula. Esperem almenys una mica d’esforç, certa dosi de creativitat, paraules o música que inspirin i facin créixer. Que per escoltar el mateix que se sent al bar no paga la pena desembutxacar 8.000 euros. Confiem que les institucions públiques tinguin altres plans que la promoció de la cridòria i ens acompanyin per aquells camins emancipadors. Perquè quan el que s’ofereix és merda el que s’obté és merda. I pudenta que és la tifa. Però quan s’inverteix en coneixement, la societat creix i s’envola. Gas amb la cultura. I a les places, si pot ser.