Malgrat les amenaces provinents de les previsions meteorològiques de l’última setmana, que anunciaven una irrupció brusca de l’hivern a partir de dimecres, el dia d’ahir es va despertar relativament assolellat. Potser l’últim miratge d’una tardor que s’esllangueix a poc a poc. El fet és que el canvi de temps es va començar a notar al migdia, quan un aire gèlid i amb olor de neu va caure a plom sobre la capital del Principat. S’acostava l’hora de dinar. Molt poc després rebia la trista notícia: Georgie Dann, responsable de grans hits de l’estiu com El chiringuito i La barbacoa, havia mort mentre li operaven el maluc en un hospital de Madrid. El seu estat de salut ja era molt delicat i tant ell com els seus familiars sabien el risc que corria. De cop vaig ser conscient de la fi de moltes coses. De l’estiu, és clar. Però també d’una època. Si m’ho demaneu, i sense entrar en les polèmiques que sé que susciten els anuncis d’Estrella Damm, us diré que com a cançons m’agraden més el Summercat de Billie the Vision and the Dancers (tonight, tonight...) o Una altra manera de viure de l’admirat Joan Dausà. Amb tot, no puc evitar sentir una certa nostàlgia per aquelles tornades enganxoses que van ser la banda sonora dels dies de sol i platja de la meva infància. S’han acabat les lletres políticament incorrectes de Georgie Dann, que en pau descansi. James Bond ha deixat de ser un seductor sense cor i podria ser fins i tot que deixés de ser un home (així i tot, o potser per això mateix, vaig gaudir com una criatura amb No time to die). Per sort, i no sé per què m’ha vingut així, encara ens queda Tom Jones i l’esperança que, després de l’hivern, torni altra vegada l’estiu.
