Si estan en situació irregular, han de marxar i mai de la vida han de poder tornar. Marxar? Potser sí, però amb dignitat. Tant per a qui marxa com per a qui convida a marxar. Això hauria de ser, em sembla, una de les característiques del bon governant. L’altre dia em deien que de persones que estan al país de manera irregular, ja sigui perquè els ha caducat la residència o perquè tenen fills sense regularitzar o per altres mil i una qüestions, n’hi ha hagut sempre. Jo no sé si es pot dir sempre d’un país –com tots, ja ho sé, començant per una de les potències mundials, els Estats Units– que s’ha fet a cops d’immigrants. M’agrada recordar-ho per allò de fer mal on més dol a alguns. Sí sé, perquè m’ho explicaven de primera mà dones molt atentes a qui patia dificultats i estretors i que no deien mentides, que fa 40 anys ja donaven un cop de mà a famílies que estaven vivint, per exemple, en càmpings del país en situació, per tant, diguem-ne dubtosa, i que escolaritzaven els seus fills.
Dones, per cert, que no sé jo si la història i el relat oficial d’aquest país tindrà mai en compte i que han contribuït, i molt, al seu desenvolupament, tot i que ara com que hem descobert com a patrimoni del Papa Francesc i companyia l’atenció als necessitats, potser... qui sap. Jo sí que he marxat de tema, ja ho sé. Però m’ho he fet venir bé per reivindicar una Andorra diferent, la de l’espardenya, de les vaques madres i no tan magres i la de la modernitat. La de les misèries i vergonyes per a alguns, i la misericòrdia per a uns altres. Per cert, saben vostès qui vestia els treballadors peruans, sí, aquells que van patir abusos laborals fa quatre dies i dels quals ja no ens recordem? Doncs la botiga d’Unicef. Curiós, oi? I és que la solidaritat només sap de persones.
