Els experts marquen l’enregistrament de Crazy Man Crazy de Bill Haley and his Comets l’any 1954 com el punt de partida del que coneixem com a rock and roll. Aviat farà 70 anys d’aquella revolució contracultural en què els joves van trencar moltes de les barreres socials. Primer en aquella Amèrica puritana i racista en què aquesta nova música era considerada d’origen negre, i més tard al Regne Unit, on el jovent també va adoptar aquesta banda sonora per canviar la seva manera de viure i tallar amb la tradició més conservadora.
Als EUA, part de la revolució juvenil va venir a través de l’acceptació d’aquesta música, quan músics blancs com Bill Haley and his Comets van començar a enregistrar-la. Al Rex, l’últim dels comets, va morir l’any passat als 91 anys, i si no ens hagués deixat el 1981, Bill Haley en tindria 95.
Aquesta reflexió ve arran de veure que els fills del Rock and Roll ens estem quedant orfes. Els que podem considerar pares fundadors de la nostra pàtria musical estan morint de vells. Evidentment n’hi va haver que ho van fer prematurament, però els que ho fan per edat ja fa anys que van començar a desfilar al ritme accelerat que ells mateixos van imposar a la música que feien. 
Més pares fundadors que han marxat aquests darrers mesos: Little Richard, Trini Lopez, aquest per la Covid-19. I també han mort alguns dels seus fills rebels, com Florian Schneider membre original dels Kraftwerk, creador de la música electrònica amb el seu amic Ralf Hütter. Peter Green, transgressor dintre del blues i fundador dels Fleetwood Mac, Genesis P-Orridge, el més trencador de tots amb els Throbbing Gristle.
I no només els intèrprets ens deixen, també la gent que ha fet que la música rock arribi a un públic nombrós, com el gran Phil Spector, que també estava a l’origen de tot; inventor del Wall of Sound i productor de grans èxits del pop i del rock, fins i tot va enregistrar un àlbum dels The Beatles, el Let it Be de l’any 1970, i alguns discs en solitari de George Harrison i John Lennon, quan els de Liverpool van voler trobar un altre so, més enllà del que els oferia Sir George Martin, el seu productor de sempre. 
Rupert Neve, inventor de les taules de mescles més apreciades dins del món de l’enregistrament sonor, moria als 94 la setmana passada, i Barney Ales, executiu imprescindible per l’èxit de la Motown, segell decisiu del rhythm and blues i el soul –Stevie Wonder, Marvin Gaye o The Supremes– l’abril passat.
I dimarts 9 de febrer moria Chick Corea, un altre d’aquests que van canviar la història de la música, barrejant el jazz amb el rock i fent que molts devots d’un gènere s’introduïssin en l’altre de manera fàcil. Moria als 79, encara en actiu, i la seva mort m’ha fet pensar en tot el llegat que han deixat aquests que, de manera altruista, ens han regalat melodies, trucs, idees, emocions, sorpreses... Sigui com sigui, els hem de donar les gràcies per tot el que han aportat a la música moderna i calia rendir-los tribut. Espero que aquest escrit matusser serveixi com a tal.