La setmana passada us vaig parlar de la recerca de la Sofia Garçon Peyrí sobre la família Junoy de Queixans reflectida a l’article Un capítol de la història de Queixans. Cal Junoy, hisendats i masovers (1814–2014), publicat a la revista digital Querol (www.recercacerdanya.org) del Grup de Recerca de Cerdanya.
En aquesta interessant recerca la Sofia esmenta també els masovers de les hisendes dels Junoy, sobretot els de la seva casa pairal de Queixans: els Baqué. Cinc generacions d’aquesta família de masovers, he escrit cinc, van tenir cura de l’administració de tota la finca dels Junoy de Queixans.
La història d’Andorra i del seu entorn ha passat sovint de puntetes en la recerca i la divulgació d’aquesta realitat d’uns pagesos, els masovers, que conreaven les terres d’uns altres pagesos o hisendats, que en molts casos ja no vivien del conreu. El contracte dels masovers amb els propietaris de la terra variava segons la contrada i estipulava un repartiment en el benefici que s’obtenia de l’heretat.
Les grans masoveries les trobem a les comarques de grans masos d’origen medieval situats entre les comarques de l’Empordà i el Solsonès. Al Pirineu els podíem trobar a les grans pairalies, com aquesta de la Cerdanya, pertanyents a grans famílies d’hisendats. Per exemple, en el cas d’Andorra, les grans famílies del país disposaven també de les seves masoveries. En un nivell més baix també els trobàvem en cases de pagès grans, encara que no tant com les que hem esmentat fins ara, que es trobaven arreu del país. Fins i tot, abans de les desamortitzacions, moltes grans propietats i masos pertanyents a l’església eren conreades per famílies de masovers que es rellevaven generació rere generació. Les famoses desamortitzacions del segle XIX a Espanya van arrencar masovers de les terres que conreaven per a les institucions eclesiàstiques de feia anys i els van empènyer cap a una situació gens afalagadora. Els nous propietaris sovint en buscaren de nous o conrearen la terra directament.
Ésser masover significava per a una família de pagesos, sobretot quan es tractava d’una gran propietat, l’oportunitat d’accedir a cert progrés econòmic i un estatus que en circumstàncies normals, de conreu de la pròpia terra, no podrien aconseguir. Fins i tot, la masoveria els proporcionava unes rendes i un nom.
Els masovers i mitgers encara perviuen en algunes explotacions de primers del segle XXI possiblement ignorant l’origen d’aquesta institució pagesa que s’ha estès al llarg dels anys i de la història. Ésser pagès en molts casos significava també ésser masover i conrear una terra que estimava perquè també creia pròpia.
