Massa pressa

Arriba un moment en les nostres vides en què hem de decidir què farem en l’àmbit professional. Què estudiarem i a què ens dedicarem. I, si tenim una mica de sort, encertarem a la primera i ens anirà bé i tindrem la sensació, fins a l’últim dels nostres dies, que no ens hem equivocat. El problema és que aquest escenari no sempre és real i hi ha molta gent que, amb 17 anys, que és l’edat en la qual ens toca triar, no ho té molt clar encara. I si us fixeu bé, hi ha una particularitat en tot això, que a més està reforçat per l’idioma, que ens condiciona més del que probablement creiem. Perquè quan es tracta de triar el que farem, particularment quan parlem del que estudiarem, parlem de carrera. I això aplica tant en català com en castellà, que són els dos idiomes que fem servir gairebé totes les persones que vivim en aquest país. Són només paraules, em direu, i potser podríem estar d’acord, però la realitat és que la manera com ens comuniquem també defineix la manera com  pensem, així que no m’atreviria a dir d’una forma tan banal que són només paraules.
I és significatiu que aquesta mateixa paraula tingui dues definicions que es poden aplicar d’una manera tan exacta al nostre estil de vida. La primera diu Conjunt d’estudis, repartits en cursos, que capaciten per exercir una professió i l’altra expressa Competició de velocitat entre persones, animals o vehicles que consisteix a veure qui arriba primer a una meta. Interessant, oi? Per què ho veig així? Perquè sembla que ens prenem la capacitació professional com això mateix, com una carrera contra el temps, que sí que sabem que serà indefectible per a la nostra condició d’éssers mortals, però la vida hauria de ser una mica més que això. I de fet ho és. La llàstima és que ens solem adonar de les coses que són realment importants, al llarg dels anys, amb la maduresa o a conseqüència dels cops que ens dona la vida. Llavors, per què tanta pressa? Per a guanyar a qui? Per demostrar quina cosa i a qui? Perquè no ens enganyem, aquesta carrera contra el temps l’única cosa que ens genera és incertesa i frustració, i ens nega la possibilitat d’equivocar-nos i de fer marxa enrere. I llavors, parlem de reinventar-nos, com si el simple fet de decidir fer una cosa nova o fer un gir en el rumb de la nostra vida signifiqués transformar-nos en una persona diferent. I això obeeix al fet que, moltes vegades, confonem el verb tenir amb el verb ser. Així, pensem que som el que podem comprar, o en aquest cas particular, que som allò al que ens dediquem. Però, al cap i a la fi, és només la manera com ens guanyem el sou. Si entenguéssim aquesta diferència, tot seria més fàcil. Però és clar, per a això, necessitaríem deixar de córrer.