En un article recent, Joan Massa explicava la importància d’aclarir els conceptes. Coincideixo amb ell que no es pot portar un debat seriós (intel·ligent sona massa fort?) sense tenir clar del que s’està parlant. 
El discurs polític contemporani, creat per les elits, s’ha infiltrat en totes les esferes socials i mostra una gran homogeneïtzació del vocabulari; trobem les mateixes expressions en boca dels uns i dels altres, del poder i de l’oposició, dels integrats i dels apocalíptics, dels globalitzadors i dels alternatius. Enfilant una sèrie de mots-fetitxe, que tenen una aparença tècnica i científica, volen deixar el rival sense espai de refutació; la tasca de rentar el cervell als lectors o interlocutors se’ls simplifica molt amb aquest mecanisme.   
La banalització dels significats amb la utilització impròpia del mots i l’argumentació ad hominem tenen molts avantatges en les polèmiques de trinxeres, però és dubtós que serveixin per reflexionar, per aprofundir el diagnòstic o avançar en les solucions als problemes quotidians i de futur.  
La crítica estiuenca de moda a Andorra (una crítica massificada?) gira al voltant de dos conceptes que, al meu parer, estan mal emprats: parc temàtic i massificació.
Fins ara, jo creia que un parc temàtic era un lloc d’atracció, estructurat –amb intenció didàctica o mercantil– al voltant d’un determinat tema. El tema seria més o menys d’interès per a cadascú, però podia agradar a altres persones. Els parcs temàtics de la prehistòria, Futuroscope, Disney o la Dinosfera de Nargó no em suscitaven per se cap connotació genèrica negativa. Ara sento afirmar que Andorra és, o camina irremeiablement a ser, un parc temàtic. Quin és el tema monogràfic? Com s’estructura? És la bicicleta, els perfums o la ferralla? Hi ha uns criteris per distingir els temes bons dels dolents? 
Amb el mot massificació passa el mateix. Gustave Le Bon (el 1895!) deia: “Une agglomération nombreuse d’individus ne suffit pas à former une foule”. El mot foule (massa) té un component quantitatiu, però essencialment és un fenomen qualitatiu en què la personalitat de l’individu s’eclipsa i el gregarisme s’imposa.
Trenta-cinc anys desprès, Ortega y Gasset reblava la mateixa idea; els nostres ulls veuen arreu multituds. Arreu? es preguntava el filòsof: no, no, precisament als llocs millors, reservats abans a les minories, que havien assumit que, per dret natural, podien gaudir del millor (cultura, natura, etc.) sense compartir-ho amb la gent corrent. 
El tuf classista d’aquesta visió, per molt que es disfressi amb paraules de sostenibilitat i derivades, és insuportable. 
Els crítics apocalíptics, com deia Umberto Eco, consolen els seus lectors; els deixen entreveure que al mig d’aquesta catàstrofe hi ha dos superhomes −el que escriu i el que llegeix− capaços d’enlairar-se per damunt de la banalitat mitjana: els únics que no són massa.
La visió dels apocalíptics, per als quals gairebé tots els nous fets tècnics són irremissiblement negatius, no atorga automàticament cap raó als superintegrats, als panxacontents que mai no s’interpel·len sobre l’esdevenidor sinó que es limiten a habitar el món. 
L’escassetat de recursos i el seu corol·lari dels límits del creixement són evidències difícilment discutibles; contràriament, la distribució i el gaudi d’aquests recursos ha de ser objecte de debats democràtics, sense classismes divins i, si pot ser, sense trampes. 
La raó no la tenen ni els parents tristos de Noè, ni els cosins alegres dels Reis Mags, concloïa Umberto Eco.