Després dels pitjors mesos de pandèmia qui més qui menys veia a venir que el nostre dia a dia havia de canviar, i molt. Semblava que mig món havia tingut la revelació necessària per fer un canvi de xip cap a una vida sostenible, des de tots els punts de vista possibles. Arribàvem a un estiu marcat per les mascaretes, el gel hidroalcohòlic, la distància física i també la social. Però un cop el bon temps va fer acte de presència i les limitacions de moviments es van relaxar, la majoria sembla que hem perdut la por a la letalitat del bitxo. Si hi hem de conviure, acostumem-nos-hi com més aviat millor! I ves per on que molts tinc la sensació que aquest estiu han decidit aprofitar al màxim, no sigui que un cop arribi la tardor ens hàgim de tornar a tancar a casa. I no és que em sembli malament fer vida el més normal possible tot i el virus, però el que no puc entendre són les massificacions que he vist els darrers dies. A rius, gorgs, espais de pícnic, a la muntanya i a la platja! Gent i més gent en espais a l’aire lliure, sí, però la majoria de vegades sense guardar distàncies i sense mascaretes. On són tots aquells canvis de vida que havíem d’aplicar? On són aquelles lliçons que semblava que havíem après després d’una plantofada com la del coronavirus? Està molt bé que al final el turisme intern hagi estat una salvació per a molts llocs, però em sembla una inconsciència les acumulacions de gent que s’han vist en alguns indrets. El risc de contagi hauria de ser suficient per fer-nos pensar dues vegades què fem quan tenim vacances, però també cal tenir present el territori. Tanta pressió turística potser no l’aguantarà i al final ens en penedirem tots plegats.
