Maternitat, paternitat i història

Els que hàgiu seguit els dos darrers articles que vaig escriure sota aquesta temàtica haureu vist alguna manca de coherència amb els títols. Volia dir que en el primer article la idea era que aparegués primer la paraula maternitat, per una qüestió de deferència envers les mares pel que representa l’embaràs i el part, però en el moment de l’edició l’ordre es va veure alterat. L’article anterior només contenia la paraula paternitat per una qüestió d’espai, ja que em vaig excedir en els caràcters que pertoquen en aquesta secció. En qualsevol cas, i a tall de reflexió sobre la igualtat, aprofito per deixar clar que la meva intenció no ha estat mai la de posar l’home per davant o d’obviar la dona, tot i que pels que hàgiu llegit els articles anteriors això ja haurà quedat sobreentès.

Un cop explicat això, vaig a la reflexió del dia, els canvis al llarg de la història en els rols de la paternitat i la maternitat i com els costums, la societat i les institucions s’han anat transformant al llarg del temps. Una primera opinió és que per molt que ens ho sembli, no som millors per més que hagi passat el temps, si bé és veritat que hi ha aspectes que milloren, també n’hi ha d’altres que empitjoren i de vegades hem de ser més autocrítics per valorar aspectes del passat. Per exemple l’alletament, que durant el segle XX ha viscut un munt de transformacions a causa de la influència d’institucions i dels canvis en els costums de la societat. Abans de l’aparició de les llets artificials donar el pit era l’única opció,  i per tant inqüestionable, però amb l’entrada al mercat de nous productes, en una societat on la dona s’ha anat incorporant cada cop més al mercat laboral, les opinions s’han transformat i s’han escoltat coses com, “senyora podríeu tapar-vos? És vergonyós!”, “encara li dones el pit?” o “dona-li biberó, no en té prou amb la teva llet”. Doncs bé, la llet materna es pot copiar quant a nutrients, però no pel que fa a l’aportació d’immunitat específica, i cal informar-ne. Per altra banda, respecte a aspectes que milloren, el rol del pare, cada cop està més vinculat a la criança i a les labors de la llar;  jo mateix faig la compra, passo l’aspirador, frego, planxo, netejo vidres, trec la pols, faig el dinar, etc. Quelcom impensable no fa tants anys, quan l’home simplement no cuinava mai. Però encara hi ha molta feina en aquest sentit; per exemple seria bo que el Govern d’Andorra reflexionés sobre quin seria un permís per paternitat i per maternitat en condicions, com l’acord de la Unió Europea de quatre mesos de permís per a ambdós progenitors.

Per acabar, una breu reflexió sobre la puresa que segons l’Església a aquí a Andorra no fa tants anys deia que perdia la dona i que no la recuperava fins que la criatura fos batejada, tot un exemple de dogmatisme institucional i com de vegades les coses més naturals deixen de ser-ho.

Tanco aquesta temàtica amb aquest article i convido a reflexionar sobre el model de família per al segle XXI.