En el nostre anterior article ens vàrem delectar tot recordant altres èpoques, quan el país rebia turistes essencialment procedents de França; ens vam esplaiar a gust, romànticament, en rememorar sensacions íntimes i subjectives, evidentment, que havíem viscut en primera persona. També ens vam permetre de fer una mena de crítica –constructiva i minsament analítica– del material de promoció confeccionat per Andorra Turisme
En referència a aquest assumpte he rebut, i escoltat amb interès, alguns comentaris de persones properes que no acaben d’entendre la valoració que n’havia fet. Així doncs, he decidit que em vull esmenar i explicar-me, amb un parell d’aclariments que no vaig poder detallar per manca d’espai. 
En l’espot publicitari emès per televisions regionals dels encontorns, dels flaixos d’imatges que l’omplen, ens referirem concretament a dos que ens van xocar i sorprendre: mentre ens ensenyen una tartera, la veu en off parla d’un “camí” (?) i al final, la filmació segueix de prop un ciclista –amb el nom “Andorra” enganxat a les natges– i a la dreta s’albira una capella, amb campanar d’espadanya, tapada amb una persiana de plàstic de color marronós; no deu pas ser per falta de capelles romàniques a escollir i triar que tenim al llarg i ample de la nostra geografia...! Tanmateix, la voluntat de promocionar Andorra com a destinació de natura és força lloable i encertada, i ja era hora que algú hi pensés. 
Vaig referir-me a la senyora ministra de Turisme com una dona capaç i que, de ben segur, sabrà fer-se capaç –durant la legislatura– d’afrontar el repte que se li presenta i d’obrar en conseqüència. En tot cas, l’espot televisiu que hem al·ludit transmet calma i pau.
Em pertoca fer esment d’un altre espot de promoció destinat a difondre la marca Caldea, el termoludisme a Andorra. Tres imatges i tres segons són suficients per transmetre’ns placidesa, tranquil·litat i relaxació, ras i curt. Una fórmula de poc cost i molt rendiment, a repetir i reiterar. 
Calma i aigua en abundor que ens fan memorar experiències irrepetibles de banys i capbussaments al toll de Sant Joan de Caselles, en la nostra adolescència.  
En contraposició amb paisatges mig idíl·lics que traspuen pau, calma i silenci, en el fons de la vall central tot són trompades, esclafits, espamparruixa, soroll i sorolls que ens afecten greument l’oïda i el cervell. Una agressió inconcebible –en tota regla–, inacceptable; una situació mai controlada i deixada de la mà de Déu. Quin contrast!
Els amants de les motos, els motards, diuen que no hi ha millor sensació sinó la de lliscar damunt d’una muntura que us fa volar tot mantenint-vos arrapats al quitrà, sense espetecs ni esclafits descomunals, amb l’aire o el vent fuetejant-vos la cara i el cos, sense sentir-se agredit per la remor desbordant d’un motor que us pot anar encaparrant constantment. 
Hi ha algú que es preocupi per la pol·lució acústica? O és que els responsables d’aplicar o de fer respectar la llei tenen les orelles taponades. Estan eixoïts o totalment sords? Sonotone, Sonotone! 
A Andorra la Vella la situació és preocupant, i si les autoritats comunals tenen el pavelló auditiu en bones condicions de recepció i senten, com tots nosaltres, els continus espetecs i petardades dels tubs d’escapament d’una bandada d’incívics i d’una munió de tabalots indesitjables, és incomprensible la seva apatia i la deixadesa, incúria i desídia, que diuen molt poc de tots ells. Tan greu és el perjudici que la situació provoca a cadascú de nosaltres com la indiferència enfront d’un fet tan perniciós que pretenen ignorar. Això no és tolerable ni es pot justificar, i menys en un país que pretén ser una destinació turística de primer ordre.
Em sembla que n’hi hauria prou de demanar la intervenció de la policia, que disposa d’aparellatge de control i mesura de decibels i n’és l’exclusiva utilitzadora; als serveis de Circulació comunals els és vetat fer-ho, tot i que podrien intervenir en controls i immobilitzar els vehicles dels infractors, els més escandalosos i tots els altres, també.
Aquest terrabastall permanent, el xivarri constant, nit i dia, i totes les estridències més depravades cal erradicar-les de soca-rel, sancionar-les amb la màxima contundència. Ens posarem a veure venir.
Hi ha poques coses tan gratificants i plaents com poder rectificar i posar en clar asseveracions i opinions algunes vegades poc ben concretes o parcialment exposades.
També és satisfactori denunciar, tot opinant i jutjant, comportaments poc ajustats a les responsabilitats que corresponen a estaments i autoritats, per al bé comú.
Sempre amb la humilitat necessària però amb la fermesa imprescindible per a fer-se sentir i comprendre, emetent criteris susceptibles de ser posats en dubte i de ser matisats per l’autor.
Els imbècils són els únics que no canvien d’opinió!