Màxima 40: als meus companys de BPA. Per: Joan Pau Miquel

Fa un any que estic empresonat en situació preventiva i a disposició de la Batllia, acusat de presumptes delictes relacionats amb el tràfic de drogues, la prostitució, el tràfic d’éssers humans…, tots ells vinculats al suposat blanqueig de capitals en el marc d’un establiment bancari i amb l’associació il·lícita de terceres persones. El potencial delicte és, sens dubte, molt greu i requereix una investigació a fons per demostrar o no la meva participació en els fets, en un judici just i amb plenes garanties tant per a la defensa com per a l’Estat, que és qui m’acusa.

Aquesta acusació, la de l’Estat, està estretament vinculada a la publicació del Notice of Findings del FinCEN del 10 de març de l’any passat i a la resposta que el Govern del Principat va donar a la mateixa nota. Evidentment, davant d’un problema sempre hi ha més d’una solució, i el Govern en tenia bàsicament dues:

1. Fer costat a les nostres institucions, als nostres reguladors financers (l’Institut Nacional Andorrà de Finances —INAF— i la Unitat d’Intel·ligència Financera —Uifand—), als auditors externs de la Banca Privada d’Andorra (KPMG i Deloitte) i, paral·lelament, explicar que totes les operacions descrites a la nota del FinCEN ja eren conegudes i estaven judicialitzades en diferents fases d’instrucció arran d’investigacions de la justícia andorrana o en el marc de la cooperació internacional; sense evidències d’implicació punitiva per part de l’entitat o els seus empleats, i amb plena disposició de col·laboració i transparència per part de la BPA.

2. Creure que la nota del FinCEN era una certesa contrastada, i que era millor anunciar una intervenció bancària, sense mitjans legals ni tècnics per fer-ho. Però com que es tractava d’una raó d’Estat tothom tenia l’obligació d’entendre les presses del Govern i creure’s el seu full de ruta. I d’aquesta manera intervenir un banc líquid i solvent, i on l’objectiu principal era que tots els clients recuperessin els seus estalvis. En paral·lel, sols calia trobar les males praxis de l’equip directiu, crear un banc bo, posar-li nom, vendre’l i problema resolt.

Per trobar les males praxis, el Govern tenia dues vies: una, la mateixa fiscalia, que va actuar amb diligència. L’altra via era una exhaustiva i inaudita auditoria de PricewaterhouseCoopers (PwC) de tots els clients de BPA. Una auditoria encomanada sense concurs públic per l’INAF i amb un cost econòmic superior a 15 milions d’euros. A data d’avui, encara no tenim coneixement que la prestigiosa companyia d’auditoria hagi signat, ella mateixa, l’informe final de conclusions. O com a mínim no s’ha fet públic. En contrapartida, el Govern i l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB) l’utilitzen sistemàticament per criminalitzar la BPA, els seus empleats i els seus accionistes.

Ara bé, transcorregut més d’un any, comencem a tenir bones notícies, especialment pel que a mi em preocupa, que són tots els empleats del grup BPA. He pogut llegir un article publicat el dia 11 de març a Fundspeople.com respecte de Banco Madrid que diu textualment: “Justo cuando hace un año desde la orden de liquidación de Banco Madrid, de cuyo negocio en España quedó claramente demostrado que no había malas actuaciones, la ubicación de banqueros y agentes de esta entidad de capital andorrano ya lo deja muy claro, sacando la primera conclusión que debían ser muy buenos al no estar nadie en paro.”

Aquest article, escrit per una publicació de prestigi bancari per la gent del sector, en la seva introducció ens deixa clares les grans diferències en la gestió de la crisi de dos bancs molt similars, Banco Madrid i la BPA. A Banco Madrid la feina està feta, el banc liquidat, les responsabilitats depurades, els clients han recuperat els seus estalvis i la seva capacitat d’operativa financera i tots els empleats treballen en el sector perquè eren molt bons professionals i, com conclou l’article abans citat, “a la competencia le ha permitido aprovechar el desacierto político de dicha liquidación”.

A la BPA, la situació no és exactament la mateixa. Continuem buscant responsabilitats en la gestió, no tenim l’informe de PwC, continuem donant 2.500 euros setmanals per compte erosionant el fons de comerç i la liquiditat del mateix banc a canvi de mantenir una majoria contenta, però amb seriosos dubtes sobre la seva legalitat en cas de liquidació o quitança. La dita en castellà és molt adient: “Pan para hoy; hambre para mañana”, especialment en perjudici dels grans clients, preferentistes i dels seus accionistes.

El Govern ajorna cada setmana la venda de Vall Banc —nom sí que en tenim— sense ser capaç de donar una solució ordenada al problema asseient a la mateixa taula les parts implicades (l’executiu i els òrgans administratius encarregats de la gestió de la crisi, els accionistes de l’entitat intervinguda i la resta de bancs). Pensem que a qui més perjudica aquest retard és als clients i als empleats de la BPA, tan bons professionals com els de Banco Madrid i que es mereixen oportunitats professionals de futur fonamentades en la seva honorabilitat i capacitat de treball.

Transcorregut un any, el full de ruta del Govern d’Andorra o bé era erroni o els diversos gestors nomenats per l’administració no l’han executat amb encert.

Solament, i a tall d’exemple, diré que la planificació de la intervenció de la BPA, el dia 10 de març del 2015, a les deu del matí, tenia només dues coses clares: la primera, que el cap de Govern —en funcions llavors— faria una roda de premsa anunciant la intervenció de la BPA. La segona, que l’INAF enviaria l’endemà dues interventores per constatar fets. Aquesta va ser tota l’ajuda rebuda per part del sector públic (i per part del mateix sector bancari, que he de creure que va conèixer l’abast de la nota el mateix dia 10 de març). En tot cas, molta planificació i molts recursos per ajudar-nos no hi va haver. És com si t’anuncien un tsunami i el teu Govern t’envia un parell de socorristes i encara sense bot salvavides. Benvinguts fossin els socorristes. Però el cert és que per la nostra, la de BPA, contribució a l’economia del Principat, a la internacionalització del sector, i el nostre compromís social amb la societat andorrana, alguna ajuda de més valor podíem haver rebut per part dels dirigents d’un poble digne de la seva Constitució, garant dels principis de la separació de poders i de la defensa dels béns i drets de tots els ciutadans.

Ha passat un any “calamitós, de guerres i tribulacions”, tal com predica la màxima 40 del Manual Digest —la compilació d’usos i costums que Antoni Fiter i Rossell va escriure el 1748—, i “cal sofrir-les amb resignació i abaixar lo cap”.

Jo he sofert aquest any com he pogut. Però no renuncio a poder alçar el cap dels empleats de la BPA. Estic orgullós de tots ells: persones responsables que han gestionat una entitat privada amb èxit. Una entitat que en 20 anys va passar d’ésser una entitat marginal a representar el 20% del sector bancari andorrà. Veurem qui paga finalment la factura. Però els que segur que ja l’han anat pagant i amb escreix són tots els meus companys de feina, professionals que no s’han de sentir criminalitzats ni humiliats. En cap cas. A tots ells els desitjo una nova etapa vital i professional plena d’oportunitats. Jo dedicaré la meva capacitat a ajudar a qui defensa l’honorabilitat dels empleats, dels administradors i dels accionistes de la BPA.