Als vuitanta, si et quedaves tancat en un magatzem soviètic ple de caps nuclears, presoner de mercenaris de dos metres d’alt per dos d’ample fornits amb Kalàixnikovs, i duies un clip i un xiclet Bubble Gum a la bossa, mai por: et llimaves les ungles mentre esperaves que aparegués MacGyver per resoldre-ho. I ell, amb suficiència religiosa, treia de la motxilla una tuneladora i et feia una via subterrània de fugida amb llums i un carril per a cada sentit en zero coma.
L’Angus, que així es deia el portador del cèlebre cognom, tenia una virtut que avui tothom trobaria sospitosa: creia en la laboriositat i la paciència. No necessitava múscul, ni pistoles, ni frases lapidàries amb eco. És més, el paio es negava a fer servir armes de foc, i sempre que podia desplegava tècniques no fatals contra els seus oponents. Era el Ghandi de les cèl·lules antiterroristes equipat amb navalla suïssa multifunció. Tanmateix, el com era capaç de fer explotar una central atòmica, endegar tots els dolents pels aires i no causar cap baixa humana ni animal és un secret reservat als guionistes de la sèrie. Tampoc calia tecnologia 3D: n’hi havia prou amb un tornavís i una mica de química de tercer de secundària perfeccionada mercès al Quimicefa que teníem a casa. Era, si voleu, una ètica del bricolatge elevada a sistema de valors: arregla-t’ho, no et rendeixis, i sobretot no disparis mai si abans pots fer un nus ben fet. És possible que una generació sencera hagi crescut amb la secreta convicció que donat el cas sabria neutralitzar una bomba amb uns Sugus de maduixa, i això té uns certs riscos, no direm el contrari. La realitat actual, és clar, és menys generosa: el nostre MacGyver interior s’ha convertit en algú que, enfrontat a un problema, surt plorant a buscar un tutorial. Ah, a l’època hi havia un altre factor: la confiança en el temps. Les dificultats respiraven. Un no atura la fusió d’un nucli radioactiu en el que dura un TikTok. Ell, faltaria més, es prenia l’estona necessària per sospesar, observar, deduir i, si era el cas, equivocar-se amb l’elegància pròpia d’un prestidigitador victorià. No existia cap algoritme que li suggerís el camí a la solució: hi arribava amb les mans a les butxaques i xiulant. 
Revisitar les seves aventures té un punt de nostàlgia incòmoda. No tant pel pentinat del prota, que també. El tema és que l’exercici ens recorda que fa dècades la competència estrella no residia en fer veure que en sabies, sinó en fer coses... amb el cap. La qual cosa no treu que, ara que tot és smart, connectat, predictiu, faci cangueli pensar com reaccionaria si es trobés davant d’una porta que demana identificació ocular per obrir-la. Potser, tossut, l’obriria amb un clip.