La decisió de no seguir els patrons o cànons establerts suposa el risc d’assumir les conseqüències d’abandonar la zona de confort. És com els peixos que remunten riu amunt amb el perill del desgast que suposa una càrrega feixuga de suportar més enllà de la motivació pel convenciment de la finalitat o causa. Això pot abraçar molts àmbits, inclosos el món acadèmic, científic o artístic. El risc s’assumirà sense tenir inviolabilitat amb la possibilitat d’exposar-se a l’escarni públic a través de difamacions o pressions que poden comportar patiment personal i familiar. I això és cosa intemporal en què s’ha donat casos en els quals alguns almenys han obtingut el seu tribut post mortem en publicacions o, puntualment, mitjançant el setè art a través de pel·lícules que evoquen la grandesa del personatge un cop traspassat malgrat el patiment i ostracisme en vida.
Com a exemple d’això em va quedar registrat acadèmicament a l’assignatura de prehistòria el cas del descobridor i difusor de les pintures prehistòriques de la cova d’Altamira, Marcelino Sanz de Sautola, la qual es troba a Santillana del Mar, a Cantàbria. Va ser la primera cova reconeguda com a dipositària d’art rupestre paleolític i està considerada com la Capella Sixtina de l’art paleolític. Com a estendard s’hi troben una sèrie de representacions amb pintures de bisons policroms en relleu realitzades amb un naturalisme d’una qualitat tècnica impressionant. Actualment les visites a la cova original són molt restringides, però es va obrir una rèplica exacta amb museu. Marcelino va defensar la cronologia del paleolític superior i ho va difondre l’any 1880 a Breves apuntes sobre algunos objetos prehistóricos de la Provincia de Santander. Però la comunitat científica del moment, encapçalada pel prehistoriador Émile de Cartailhac, va consistir a defenestrar la seva teoria posant en dubte no només la cronologia, sinó fins i tot que podia haver frau. D’aquesta manera la comunitat científica se sumava a l’enfrontament que també va tenir amb d’altres institucions com l’església.
Però al cap del temps, un cop demostrada la veracitat i mogut pel remordiment, Émile de Cartailhac va escriure, el 1902, Les cavernes ornées de dessins. La grotte d’Altamira, Espagne. Mea Culpa d’un sceptique, on s’excusava públicament a través d’una publicació. A partir d’aquell moment es consolida el reconeixement d’Altamira i es converteix en una icona de l’art rupestre paleolític. Hi ha un pel·lícula (Altamira) protagonitzada per l’actor espanyol Antonio Banderas que descriu el desenvolupament de la figura del descobridor i el cas en qüestió. Un passatge impactant és quan Cartailhac es presenta a disculpar-se a la casa de Marcelino però la seva esposa li comunica que ja és mort. Tot i així, la recompensa pel patiment en vida és que els manuals de prehistòria evoquen la seva figura com a descobridor i el reconeixement acadèmic segellat. Altrament la figura de Cartailhac no queda del tot malparada atès que també en certa manera s’honora la seva aptitud per assumir la culpa i fer-la pública.
Per a mi aquest cas reflecteix un exemple vigent, ja que malgrat que estem immersos –suposadament– en l’era del coneixement segueixen existint comportaments que intenten excloure qualsevol dissentiment amb les línies majoritàries oficials. I excloc, per suposat, qualsevol aspecte que no s’avingui dins dels estudis científics. Perquè avui dia, tot i que no es cremen a la foguera els dissidents dels sistema com es va fer amb Galileu, amb d’altres mitjans, com poden ser les xarxes socials, s’empren per desacreditar sense contemplacions. Potser caldria tenir present que molts dels avenços han estat motivats per l’esperit crític i ser més flexibles per si podem arribar a sentir la vergonya o mala consciència de quedar retractats de per vida i a més sense entonar un mea culpa.
