Medalla al ciutadà de l’any

Hi ha sortides d’un país i sortides. Obvi, noia. Al llarg de la meva vida he après, fins a arribar a la pròpia experiència vital, que emigrar és dur, ja sigui temporalment o per sempre cercant... estabilitat econòmica, laboral, afectiva? Oi tant, però no només. He sentit una i mil vegades això que Andorra és país d’acollida i ho he pogut comprovar des del punt de vista històric, per exemple, estudiant una mica la figura d’un dels coprínceps episcopals, Josep Caixal i Estradé, al qual la seva beta carlina el va portar a exiliar-se una temporada al Principat, d’altra banda una mica casa seva, tot s’ha de dir. Això és el segle XIX, però què no en diríem del XX i del XXI? Ep, aquest és el nostre, l’actual, en el qual molts immigrants residim ara i aquí per un temps curt o llarg, chi lo sà. Tornant al motiu de la columneta: emigrar és dur, és dur fer el pas, és dur integrar-se en un nou país per més que ho vulguem disfressar, per més –sort n’hi ha– que no hi hàgim arribat en pastera. Així és que me’n guardaré prou de jutjar qui hi vulgui entrar a la recerca d’una feina digna encara que no estigui ben pagada, me’n guardaré prou de qualificar-lo de mà d’obra barata, me’n guardaré perquè jo també soc immigrant en terra estrangera, de ben a prop, però estrangera i segurament tu també. Per això crec que l’acollida com a actitud és fonamental a la vida, la personal i la de poble. Per què veig, doncs, l’immigrant com un competidor deslleial i un rival? En una terra feta d’immigrants històrics o novells, qui es que pot atorgar la medalla al millor ciutadà andorrà de l’any, amb residència o passaport?