De petit sempre m’havia fet gràcia aquella frase de la padrina que per posar remei al que ella anomenava la meva memòria de peix, tot i ser plenament conscient que es tractava d’un oblit voluntari, em deia, entre rialles, que em donaria cues de pansa.
Realment desconec el grau d’efectivitat d’aquest remei casolà a l’hora de solucionar aquests blancs de memòria però l’altre dia, seguint la sessió de control a l’executiu al Consell General, vaig tenir la temptació de fer arribar un bon sac de cues de pansa als vint-i-vuit parlamentaris allà asseguts.
I és que responent a una pregunta sobre la possibilitat que els ciutadans puguin comprar habitatges a preu assequible de la consellera general de Concòrdia Maria Àngels Ache, la ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Conxita Marsol, negava amb rotunditat que el Govern hagués dit mai que “es vulguin vendre els pisos del parc públic” i que en tot cas, si això passava, amb un futur Executiu i no el present, el reglament corresponent ja establiria els mecanismes de control que es consideressin adients per evitar que hi pogués haver especulació.
Malgrat la rotunditat de la resposta –i aquí un cas flagrant de memòria de peix– la ministra va oblidar que ella mateixa havia plantejat aquesta possibilitat, també en seu parlamentària, quan en la sessió de control del 30 d’octubre passat, en aquest cas responent a una interpel·lació del conseller general del PS, Pere Baró, va dir que alguns dels pisos del parc públic d’Arinsal (Ribasol) es podrien posar a la venda si a mitjans d’aquest any no s’havien trobat llogaters.
Cues de pansa es mereix la ministra pel seu oblit, però també la resta de consellers, i especialment qui havia formulat la pregunta a l’octubre, pel seu silenci i no fer evident la contradicció (mentida) de Marsol.
