“L’abril és el mes més cruel.” El famós vers de T.S. Eliot, amb el qual obria el poema La terra gastada (1922), ha fet córrer rius de tinta –carregats com van els rius després del desgel. La rotunditat de l’esclat primaveral, amb els lilàs florint “en terres mortes”,  provoca un contrast excessiu que és poc amic de la felicitat que, segons Epicur, es troba en la moderació. 

Torna a ser abril i, malgrat les circumstàncies, o precisament per aquestes circumstàncies excepcionals, ens debatem com el poeta entre la memòria i el desig. Deu formar part de la naturalesa humana, dubtar entre mirar endavant o endarrere, somiar l’esperança o l’enyor. En aquestes contrades teníem la sort de celebrar cada any la diada de Sant Jordi que avui se m’acut que, més enllà de festejar la literatura, era l’excusa per acabar de sortir d’aquella mena d’estat de letargia posthivernal i abraçar durant un dia, amb passió, l’una o l’altre, o bé la memòria o bé el desig. El dia més viu de tots els dies de l’any perquè conté, en les seves vint-i-quatre hores, les vides reals i totes les vides de ficció exposades als taulells. I ja em perdonareu, perquè fins que no he escrit aquestes línies no ho havia pensat, però acabo d’adonar-me de tot el que tenen en comú Desig de xocolata, de la Care Santos, i La memòria de l’aigua, de la Montse Barderi.
Amb el Sant Jordi confinat, i espiant la primavera plujosa o radiant des de la finestra, és possible que comprenguem a la fi el sentit complet del vers de T.S. Eliot i que, fins i tot, ens hi puguem sentir identificats. Qui sap si enyorarem l’hivern, l’última estació que vam viure amb normalitat, o bé anirem més enrere fins al 23 d’abril de l’any passat. 
Abans del confinament ens lamentàvem que cada vegada es llegeix menys, que les noves tecnologies ens estan tornant dispersos i que això juga en contra de la lectura. Com és lògic, sense un mínim de concentració, no es pot acabar un volum de tres-centes o quatre-centes pàgines. La manera de viure el temps incideix, doncs, en el consum literari i, de retruc, en la producció: no és casual que els microrelats guanyin adeptes i autors cada dia.
Vam creure per un moment que la reclusió forçada ens obriria una pausa, indeterminada i per això més atemporal, en aquest ritme accelerat amb el qual vivim, i que retornaríem a les lectures llargues i a la reflexió. En comptes d’això, ens hem vist abocats encara més a les pantalles i a la urgència amb què es mou el món digital. Se’m fa difícil entrellucar com serà la normalitat després d’aquesta crisi. Serem més humans o bé més virtuals?
El #SantJordiaCasa és a la cantonada i em quedo amb les paraules de la Roser Porta que fa un parell de dies publicava això en aquest mateix espai: “Quan sortim, o abans amb les plataformes que beneficiïn les petites llibreries, cadascú com vulgui, comprarem tones de llibres”. Perquè la lectura, macro o micro, és la millor companya tots els mesos de l’any, en qualsevol circumstància.