Memòria i oblit

Llegia l’altre dia, concretament aquí, al BonDia del dimarts 7 de desembre de l’any passat, un article molt interessant, signat pel senyor Marià Cerqueda, titulat Diversió amb banderes. I que francament, no em voldria estar de comentar.
En aquell escrit, el senyor Cerqueda ens parlava sobre la nostra bandera i ho feia arran d’una proposta iniciada al Twitter pel senyor Pere Moles i en la qual s’apuntava la possibilitat de modificar els colors de la bandera andorrana per tal de diferenciar-la de les repúbliques del Txad, Romania i Moldàvia.
Per començar, només els diré que no cal que anem sempre a remolc dels altres pobles. Intentaré explicar-me: la República del Txad va ser creada l’any 1960, la de Romania l’any 1877 i la de Moldàvia als voltants del segle XIV, però no va deixar de pertànyer a la confederació de repúbliques russes; és a dir, no va ser totalment independent fins a l’any 1991. Per tant, qui va copiar qui?
La bandera d’Andorra ha estat tradicionalment de dos colors –i que ningú s’esgarrifi–: el groc i el vermell. El groc, encara que potser no tothom ho sap, representa o honora Catalunya, i el vermell fa exactament el mateix envers el comtat de Foix. Més endavant –coses de la història– es va decidir d’afegir-hi el color blau en honor o representació de la República Francesa. I d’aquí és d’on ve el tema del qual volia parlar-los. El perquè del fet que la franja groga sigui una mica més ampla que les altres dos franges, és a dir, la vermella i la blava.
Tot va venir per part del senyor bisbe de l’època, qui, com és molt lògic, es va queixar. Al meu entendre, el seu raonament era tan senzill com indiscutible. El fet era que si en lloc de dos franges ara n’hi havia d’haver tres, esdevindria que n’hi hauria una de catalana contra dos de franceses. I resultava que, si totes les franges de la nova bandera eren de la mateixa mida, la part catalana, és a dir, la franja groga, quedaria en minoria, proporcionalment parlant, amb les dos que representen França, entengui’s la vermella i la blava.
I quina solució final es va adoptar? Doncs que la franja groga –és a dir, la catalana– fos una mica més ampla que les altres dos per tal de compensar el de fet d’haver-n’hi dos de franceses. I així, fent-ho d’aquesta manera, tothom quedaria content. Els uns, els francesos, tindrien més franges; i els altres, els catalans, la seva, seria més gran. Coses de protocol que demostren, un cop més, que a l’Església no se li n’escapa ni una. I quina enveja que em fan.
Tot això que ara els he contat, em va ser explicat i salvat de l’oblit gràcies a la tasca del malaguanyat professor Pere Cavero. I ara, un servidor, els ho deixa per escrit per tal que resti en la memòria col·lectiva.
I parlant de memòria, no voldria acabar aquest escrit sense recordar-los que avui fa dos anys que ens va deixar un altre dels grans personatges que ha donat aquest –a vegades no sabria com definir-lo– petit País. Escrit amb majúscula, tal com ell feia sempre. Em refereixo al senyor Antoni Morell i Mora qui, tal dia com avui de fa dos anys, se’ns va avançar –un cop més–. I a Déu gràcies de fer-ho així, perquè s’estalvià de veure tot això de la Covid, amb les seves manifestacions incloses, i que de ben segur que no hauria pogut resistir...
Imagino que, si les coses van com l’any passat, no hi haurà cap mena d’esquela ni de recordatori en cap dels nostres diaris. I, si vaig errat, cosa que no crec, els asseguro que no hi haurà un home més feliç i content que un servidor. Però, l’experiència em demostra que l’oblit té les cames molt llargues, que avança de pressa i que malmet la nostra memòria a la velocitat del 5G.
I, parlant de memòria, el grandiós intel·lectual andalús, el senyor Emilio Lledó (1927), sempre diu que l’Alzheimer col·lectiu és molt pitjor que l’Alzheimer individual. Això, segons ell, es deu al fet que som memòria, i que, per tant, sense memòria no som res.
Moltes gràcies per llegir-me, i que Déu ens conservi la memòria.