Memòries de música, medicina i bogeria

James Rhodes. ¿Us sona? És un pianista britànic, concertista i propietari del segell discogràfic Instrumental. Una trajectòria convulsa, en què abusos sexuals, estades en centres psiquiàtrics i tractaments diversos s’alternen des de ben jovenet fins passats els 30 anys. Entre crisi i crisi, intents de suïcidi i altres episodis escabrosos, es va intercalant l’aprenentatge del piano, primer de forma autodidacta i després amb diferents professors que acaben revelant el seu talent per a la interpretació.

En la seva biografia (ell mateix reconeix que cal tenir un fort ego per publicar una biografia als 40 anys...), intenta explicar què sent quan escolta o interpreta música, i en particular música clàssica. Explica com la passió per la música va ser més forta que els obstacles continus que la vida li posava i que gairebé van acabar amb ell.

Durant els seus concerts, entre peça i peça, intenta trametre aquesta passió contextualitzant l’obra, comentant detalls sòrdids de la vida de Bach, Brahms o Chopin o explicant quines emocions traspuen en cada passatge melòdic. Comparteix, fa preguntes al públic i respon a les que li fan. Als seus recitals hi ha barra de bar, no es tanquen els llums de la sala i si es vol aplaudir entre moviment i moviment, es pot. Per descomptat que s’hi pot entrar vestit com a cadascú li vingui més de gust! Més semblant al que devia haver viscut Bach que no pas al que tenim acostumat quan consumim música clàssica en directe! Rhodes vol que sigui fàcil anar a escoltar música i, així, poder trametre allò que el va salvar.

Ell viu la música intensament. Les notes l’emocionen, el transporten i l’obsessiona compartir aquesta sensació tan especial, explicar-la i, si pot, ensenyar a sentir-la. I s’estranya de veure que molta gent reconeix no tenir cap passió, hobby o activitat que l’emocioni. Moltes més misèries que passions seria un bon resum de la situació...

Aquí vaig aturar la lectura una estona... ¿Conec allò que fa vibrar, emocionar-se i perdre l’oremus a la gent que m’envolta? Doncs resulta que d’un bon nombre he de dir que no. No en tinc ni idea... D’alguns sí que ho sé perquè en parlen sovint i amb passió, ¿però i els que no diuen gran cosa? ¿No senten passió per res? ¿Fa una mica de por i tot, no?

¿Som una societat apassionada i amb ganes de compartir-ho? En tinc certs dubtes, però estic convençut que si ho fóssim portaríem una mirada molt més positiva sobre el nostre dia a dia i veuríem les dificultats d’un color més plaent. I com diria el senyor Rhodes si fos castellà i parlant d’ell mateix: “Para muestra, ¡un botón!”