Memòries digitals
Molts tenim vacances d’estiu. No tothom, sens dubte, ni tots tenim tants dies com voldríem. Però s’intenta disposar pel cap baix d’uns dies per descansar, veure amistats i família, i cultivar el nostre jardí personal. També −i això potser no ens agrada tant− és un bon moment per fer una mica de neteja. A cada casa es van acumulant els trastos vells, tot allò de «ja ho desarem...», però que amb les presses del dia a dia mai arriba el moment per fer-ho. Ni les ganes, tot sigui dit.
Això és el que he estat fent aquestes setmanes, però no amb les coses físiques sinó amb els bits i bytes de la meva vida digital. Amb uns resultats mitigats, com ara us explicaré.
He descobert que la meva vida digital va començar cap a l’any 2003. No aconsegueixo trobar gaire cosa que dati d’abans; digitalment parlant, és com si un servidor aparegués sobre l’escenari, deus ex machina, de cop i a partir del buit electrònic més total. Aquell disc dur on guardava uns fitxers se’n va anar cap al reciclatge fa uns quants anys. I aquells disquets... Sí, parlem-ne, d’aquells disquets de 3,5 polzades en què guardava certs records, o encara millor: dels disquets de 5,25 polzades que els van precedir. Molts d’ells s’han anat volatilitzant amb els anys, però encara que no fos així tampoc els podria aprofitar. Fa un parell de lustres que els ordinadors portàtils que compro ja no incorporen lectors de disquet. Potser podria recuperar un vell lector de disquet amb USB que havíem fet servir una temporada, però tampoc puc assegurar res.
El resultat d’aquesta història és que m’he aconseguit estressar a base de bé. Vaig acabar regirant la pila de CD que encara conservo, alguns amb música i d’altres amb dades. Si més no per a aquests, sí que encara tinc algun mitjà per accedir-hi. De moment. Amb un dels meus ordinadors, casualment el més antic, perquè els altres tampoc es venien amb lector de CD o de DVD. Són massa moderns. Tradueixo: el fabricant es va fer l’estalvi del component, i jo m’estalvio traginar un lector −que no faria servir− amunt i avall cada dia. Bé, però ¿què passarà amb aquestes dades quan ja no tingui cap lector de CD en funcionament?
Els arxivers d’avui dia estan acostumats a tractar aquest problema de l’obsolescència dels suports digitals. Però aquí estem parlant de la meva vida, no de centenars d’anys. No estic acostumat a pensar en aquests termes. ¿Existiré encara, d’aquí deu anyets més? ¿En quin format?
Per cert, ¿algú tindria una casa acollidora per un telèfon Nokia dels primers? ¿Sabeu, aquells que tenien una pantalla sense colors i només servien per fer trucades mentre durava la bateria? Estic segur que a alguns ens provocarà records. Té, ja tenim tema de conversa per aquesta nit, mentre els més xics juguen amb els seus smartphones.