Me’n recordo

Doncs sí, me’n recordo quan Hagi, el Maradona dels Carpats!, deia que el que més li agradava de Madrid eren els embussos de l’M-30. Li semblaven el súmmum del luxe occidental, és clar que venia de la Romania dels Ceausescu. Hi pensava ahir Meritxell avall, quasi a la Rotonda. Feia dos mesos que no em creuava amb tanta gent pel carrer. Ni amb tant de trànsit. I em va agradar, ves per on. Me’n recordo també de la vegada que vaig guanyar cert premi. Atenció: la vegada. El director del diari on en aquella època gloriosa treballava em va dir que el costum de la casa era donar els diners a no sé quina oenagè. Li vaig contestar que ja ho decidiria jo, si tenia o no ganes de fer una obra de caritat: potser preferia enterrar-los sota d’una pedra, comprar una Play o visitar per fi el jaciment de Vindolanda. D’aquesta humil anècdota me’n vaig recordar, en fi, l’altre dia, quan els honorables consellers van decidir retallar-se el salari, el seu i el dels alts càrrecs, i que la benemèrita tisorada serviria per millorar les retribucions del SAAS. Caritat a preu fet.

Però afortunadament també me’n recordo del Tente i dels sobres sorpresa carregats de soldadets de plàstic que venien als quioscos. Me’n recordo de la regalèssia de pal, que la llepaves i la llepaves i al final quedava una massa de fils més aviat fastigosa. Me’n recordo dels estoigs de  llapis de dos pisos i de l’olor de la goma Milan Nata. Me’n recordo de Ruy, el pequeño Cid i de Banner y Flappi, de El canto de un duro i d’Aplauso. Me’n recordo de 300 millones, de Crónicas de un pueblo i del consultori d’Elena Francis. Me’n recordo, glups, del terratrèmol de Nicaragua, del dia que va morir Chaplin i del dia que va caure l'Skylab. Me’n recordo del ZX Spectrum i me’n recordo, és clar, del meu primer exemplar de Je me souviens, i d'aquell temps que només el record pot convertir, fal·laç, en una alegre papallona.