Menges carn de caça o de macrogranja?

La meva dilecta amiga Alba es posa de vegades estupenda, sobretot quan la bona esquerra en diu alguna de grossa. És progre i no ho evitar. L’altre dia va ser a compte de l’última niciesa d’un tal Garzón, el ministre més insignificant del govern Sánchez, que ja és dir. El de les macrogranges, sí. Per resumir, l’Alba va penjar al Facebook la imatge d’una corrua de porcs pul·lulant alegrement per una dehesa castellana, i al costat, la d’una massa de congèneres (dels porcs, no de l’Alba) amuntegats en una mena de camp de concentració per a  bestioles. I la conclusió: “Això [els porcs en llibertat] no és el mateix que això altre [els porcs en captivitat]”. El meme  va arrasar, als meus amics progres els va faltar temps pa dale al laic, i jo, com sempre, em vaig veure obligat a fer de pepit grill. El que li deia a l’Alba, en fi, és que a mi també m’agradaria esmorzar cada matí unes bones llesques de pernil de gla, i m’he de conformar amb l’humil producte del país que serveix el meu amic Cándido. També he de dir que no està gens malament. De fet, rere el meme dels feliços porcs de la dehesa, que no acaben a l’escorxador sinó al cel que és la taula del tal Garzón, i també rere de l’ocurrència de l’il·lustre ministre hi circula, sospito, la convicció pelet classista, què volen que els digui, que els que comprem al BonÀrea ho fem per vici, per ignorància, perquè som fatxes o per tot a la vegada. Aquest garçon espanyol amb aspecte de taliban no acaba d’entendre que no fem com ell, que dina cada dia carn de caça, pollastre de Gers o entrecot Txogitxu. És el mal gust proverbial de la classe treballadora, deu pensar. I sap de què parla perquè, saben, ell és comunista. És dels bons.