Un dels trets característics de la població japonesa actual és la seva longevitat. Amb una esperança de vida global al voltant dels 84 anys, en certa manera pot ser objecte d’una sana enveja per altres sectors de la població mundial. Possiblement, un dels factors que pot contribuir a aquest èxit seria el principi hara hachi bun me. Una traducció aproximada al català seria “que la panxa estigui vuit parts plena”. O sigui, a l’hora de menjar caldria parar-se just abans d’arribar a la sacietat completa, quan hem menjat fins aproximadament el 80% de la nostra capacitat. La frase popular diu que «les vuit parts de l’estómac sostenen la persona, i les dues altres sostenen el seu metge», indicant així que els excessos en el menjar poden tenir conseqüències negatives sobre la salut.

Jo no soc metge i no puc opinar amb coneixement de causa al respecte, però a primera vista sembla un consell prou savi. Culturalment, també ens deixa entreveure una diferència entre dues maneres de fer. Una, la japonesa, és la d’una població que vivia en una illa relativament petita i que disposava de recursos naturals més aviat escassos. En conseqüència, ha patit força gana en certs moments de la història. La seva resposta ha estat una autolimitació de l’ús que es feia d’aquests recursos, mostrant així una voluntat de respectar el medi ambient. La segona opció seria la que trobem tant a la cultura americana actual, com també aquí a Europa. Aquí, també, les poblacions han passat durant els segles per moments en què els recursos alimentaris eren francament insuficients. Les fams són una constant de la història d’Europa occidental, sense anar més lluny. Ara que disposem de menjar en abundància, tenim una tendència natural a abusar-ne una mica, com si la nostra tendència atàvica ens impulsés a consumir, consumir, consumir més del que el nostre cos realment necessita per viure. Naturalment, valorem els menjars que abans eren considerats més escassos i més valorats socialment. La carn en seria un bon exemple.

Més enllà d’aquesta consideració sobre el menjar, trobo que el principi d’aturar-se abans d’arribar a una sacietat total pot ser aplicable a altres àmbits de la vida. Si ens hi parem a pensar un moment, entre els objectes que hem adquirit fa poc, quants han estat una compra necessària, més aviat que un pur impuls? Quants realment han aportat quelcom de durador a la nostra vida? Inversament, quants objectes comprats han acabat descartats al cap de dies, hores o escassos minuts? És clar, cadascú és lliure d’aportar les seves pròpies respostes a aquestes qüestions. També és lliure, o no, fer una reflexió sobre quin sentit té voler guanyar cada vegada més diners, per comprar cada vegada més objectes però que, possiblement, tinguin menys sentit.