Ments Yakisoba

Vendre menjar preparat, ja cuinat i llest per portar a taula, és des de fa temps un negoci a l’alça. Ja abans de ser uns no-delinqüents vigilats per les policies i uns potser malalts asimptomàtics fins a la prova de la setmana que ve, els establiments i racons de menjar preparat anaven en augment. Ara, amb els negocis tancats o semitancats, encara ho és més. Però no voldria parlar de drames, que prou en tenim, sinó d’un canvi en el nostre funcionament del cap, que, ben mirat, també ho és. De drama, vull dir.
Si el menjar per emportar-se de supermercat o cadena de menjar ràpid que ens ocupa, té un toc oriental, una barreja exòtica, encara té més possibilitats d’èxit. Giozzas variades al costat de pollastres a l’ast, sushi i lasanya... Fabricat, processat, ja cuinat, a punt perquè estómacs passius se’l cruspeixin al sofà. Hamburgueses, entrepans, hamburgueses veganes –ara com més vegà millor– fideus Yakisoba dins d’un pot de plàstic... Tot a l’abast de la mà o del repartidor que ens ho porta a casa en condicions de semiesclau. L’esforç de l’estómac passiu ja es limita a obrir la porta, pagar i prou.
Hem normalitzat el menjar preparat en lloc del menjar que anem a comprar, preparem, cuinem amb temps, servim a taula, i mengem amb calma. Mentre mengem les hamburgueses i patates fregides al sofà mirem La isla de las tentaciones, que ens enganxen per l’alt nivell de sucre i greixos processats mentals. La sorpresa i la morbositat ens atrapen. És al·lucinant com el món dels realities és capaç de fer cada cop una passa més cap allò increïble, visceral, mil vegades cutre.
Hem normalitzat els realities. I entre programa i programa una mica de xarxes socials, una mica de notícies digitals. Continguts escombraria, sensacionalisme, comentaris anònims plens de bilis, racisme, xenofòbia i acusacions a l’altre, al diferent o al pobre; caps de turc, com més crisi, més caps de turc.
Hem normalitzat els continguts escombraria. James Williams, enginyer de Google que va deixar l’empresa i se’n va anar a estudiar ètica a Oxford, afirma en una contra a La Vanguardia que les grans empreses tecnològiques “han dissenyat contingut digital tan addictiu com el menjar escombraria”.
Més mòbil, el dit gros ja té artritis reumatoide aguda. Mirem fotos, no ens entretinguem amb textos. Posem vídeos, que tot ha de ser visual, i dinàmic, i curt i impactant. Apel·lem a les emocions: orgull de tal, orgull de qual. Ni un minut per a la raó, ni per a l’autocrítica. Fora text, fora els articles llargs,  res de llibres, home, que estem al segle XXI, l’era de la imatge! Hem normalitzat la frivolitat, la impulsivitat i l’emoció sense solta ni volta. Totes les idees estan prefabricades, precuinades, processades per a estómacs i ments passius al sofà.