Meritxell, al cor i al teatre

D’entre totes les poblacions del nostre vell i bell país, Meritxell és, sense cap mena de dubte, part del nostre cor. En aquest bonic “poble de vuit o dotze cases”, com deia Verdaguer, “la de més amunt és l’ermitatge famós de la reina d’Andorra”. Potser per això tots els andorrans, siguem d’una parròquia o altra, ens sentim també de Meritxell, per ser el lloc escollit per la nostra patrona, la Mare de Déu de Meritxell.
Des de temps immemorials aquest preciós llogarret d’alta muntanya ha estat font d’inspiració per artistes vinguts d’arreu, però també per poetes i escriptors que veien en Meritxell, com el nostre estimat Esteve Albert, “màgia i paisatge, salut, pau i bon camí, tant en l’anar com venir”.
Hi va haver també un monjo benedictí, el pare Ambrós Caralt, que no solament va instal·lar-se a Andorra en temps de l’abat de Montserrat Antoni Maria Marcet i Poal sinó que va enamorar-se de les nostres valls fins al punt de formar part de la vida cultural i social d’una Andorra que tot just començava a albirar un futur pròsper, fruit de l’esforç comú, que no individual, d’un poble on tothom es coneixia i tothom s’ajudava. Qui pogués tornar a aquells anys!
Dom Ambrós Caralt va escriure una obra de teatre que tenia Meritxell com a escenari. La titulà L’ermità de Meritxell. Malauradament, no s’ha conservat el manuscrit i no podem sinó imaginar de què anava... Potser parlava –i és la humil opinió de qui us escriu aquestes línies– de Joan Mora, l’ermità de Meritxell que era fill de Sispony i que fundà un benefici eclesiàstic a mitjan segle XIX al santuari de Meritxell, amb la ferma obligació d’ensenyar la doctrina cristiana, però també a llegir i a escriure, als nois que hi anessin.
Aquell mateix ermità que l’any 1822, juntament amb el rector de Canillo, mossèn Anton Soler, va presenciar un miracle descrit amb tot luxe de detall pel jesuïta i erudit Lluís Ignasi Fiter i Cava l’any 1874: veure caure llàgrimes a la imatge de la Mare de Déu de Meritxell...
Aquesta obra teatral de la qual ningú podrà mai saber el seu argument la va escriure juntament amb Joan Puig i Salarich, el poeta i dramaturg que va viure i morir a les nostres valls i de les quals també se’n va enamorar. L’obra fou musicada pel mestre Joan Roure i Jané, de qui tan bells records conservo de les nostres converses quan jo era un vailet. Va estrenar-se l’any 1968 al Casal del Centre d’Andorra la Vella i ja ningú en recorda res més. Però n’estic segur que Meritxell continuarà inspirant pintors, poetes, escriptors i també youtubers, instagramers i tiktokers, perquè la inspiració, com defensava Honoré de Balzac, és l’ocasió del geni.
I és que Andorra no envelleix sinó que madura i els nostres paisatges no caduquen sinó que es renoven, com es renova la sàvia dels arbres i la sang a les nostres venes. I Meritxell sempre serà part del nostre cor perquè, com deia el poeta Antoni Fortuny, “Clarícia, esclat, Meritxell,/ tu n’ets l’ànima d’un poble,/ sempre jove de tan vell”.