Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

Meritxell, ara fa un segle




Aquest 8 de setembre es compliran cinquanta anys del tràgic succés que reduí a cendres el santuari de Meritxell. Avui m’agradaria explicar-vos com eren les festes de Meritxell de principis i mitjans del segle passat; dies entranyables de festa gran, de germanor i d’aplec, tal com mana la tradició que celebrem des de temps ancestrals.
De bon matí les campanes del santuari anaven anunciant als romeus, amb joiós repic, que ja quedava menys per arribar al santuari i poder fer la visita a la Mare de Déu. Encara que ja hi havia cotxes i clípol, molta gent conservava el costum de pujar a peu fins al santuari; els de Sant Julià i els d’Ordino eren els primers que sortien quan encara era negra nit i els darrers a sortir-ne eren els d’Encamp i els de Canillo, que ho feien a trenc d’alba.
Quan començava a clarejar, o al sol llevant com deien els padrins, des de dins el santuari es podia veure i començar a percebre una espècie d’atmosfera màgica formada per l’olor del fum de les candeles i de la cera cremant, barrejades amb l’intens aroma de l’encens que s’anava preparant per a la missa de l’aurora i la tímida llum que entrava per les espitlleres i que, a poc a poc, agafava força per començar a fer-se ben present i acabar vencent la penombra.
A l’exterior anava avançant ràpidament una mena de cuca de color groguenc, que mica en mica s’anava fent més i més gran i més lluminosa, formada pels pelegrins i les seves llanternes, que anaven arribant de totes les parròquies fins a l’ermita, i també per la dels comerciants que venien de les regions veïnes −arribaven el dia abans− per tal de vendre verdures i fruita fresca. El raïm i les figues eren les més demanades pels romeus.
Una vegada dalt el santuari, a sota del porxo, abans d’entrar a l’ermita, gent que només es veia aquell dia se saludaven tímidament (després a l’hora de dinar ja ho farien de manera més efusiva) ja que en aquell precís instant era més important la visita a la Verge que no pas la dels veïns i coneguts. Les padrines menaven els seus nets de la mà i els ensenyaven a saludar la Mare de Déu i a encendre-li un ciri.
Una vegada encès, als peus del cambril hi dipositaven secretament en una profunda oració i amb molta devoció els seus respectes, alguna demanda o intervenció especial a la Mare de Déu per a aquell veí o familiar que ho necessitava i sempre algun agraïment, com el d’haver tornat un altre any a fer-li la visita. Tot seguit seien per escoltar la missa. En total n’hi havia tres, la primera que era coneguda com la de l’aurora, la segona com la d’autoritats i la tercera la vespertina. Quan finalitzaven totes les misses tothom s’enfilava al cambril de la Mare de Déu per saludar-la i s’entonaven els goigs que hom sabia i cantaven amb molta reverència.
Una vegada acabats els oficis s’arribava al prat i allà s’hi instal·laven posant mantes i tovalles i delícies que anaven sortint dels cistells per preparar l’hora de dinar. La mainada jugava alegre i despreocupada pels camps veïns del santuari i els més grans, ara sí, se saludaven i es demanaven per la família tot compartint un aperitiu que tothom portava de casa. Arribada l’hora de dinar els prats feien una altra olor, la deliciosa flaire de les carmanyoles que amorosament havien preparat mares i padrines a la posobra i que compartien plegats, en un ambient de germanor, perquè poc o molt a casa nostra en aquells dies tothom es coneixia o era família.
Havent dinat, tenien per postres delicioses coques masegades que normalment eren elaborades per les mans experimentades i arrugades de les padrines. Tot compartint un gotet de vi ranci, el jovent aprofitava per poder-se relacionar i conèixer-se entre ells, qui sap si d’aquelles festes n’havia sortit algun idil·li que hagués acabat en casori!
També hi havia una altra realitat i era que moltes vegades les famílies pactaven en aquell dia els matrimonis dels seus fills, que s’haurien de celebrar durant l’any vinent. També es trobaven entre autoritats i poble i plegats parlaven i discutien sobre política o algun altre assumpte que necessités certa urgència, tant particularment com parroquialment o nacionalment.
Cap a mitja tarda es feia un lluït ball i tothom en gaudia molt. Una vegada s’havia acabat s’acomiadaven de la Mare de Déu i dels seus coneguts, “mos trobarem l’any vinent si Déu vol”. Agafaven el camí cap a casa seva o bé es quedaven a dormir a casa d’algun familiar a Canillo o a Encamp, ja que l’endemà a Encamp es feia fira i calia ser-hi ben d’hora per poder tenir un bon negoci; perquè ja se sap, qui matina té l’ajuda de Déu!  

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic