Demà és Meritxell. Una data tan nostra que poques vegades ens aturem a pensar per què la celebrem precisament aquest dia. La resposta és ben senzilla: el 8 de setembre és l’aniversari de Maria. Litúrgicament, l’Església celebra la Nativitat de la Mare de Déu, és a dir, el seu naixement.

Però la història de la nostra Mare de Déu, evidentment, no comença avui. La primera menció coneguda ens porta fins al 1176. A la Concòrdia signada entre els andorrans i els canonges de la catedral d’Urgell apareix, entre els caps de casa de Canillo, Joan Subran de Meritxell. Haurem d’esperar fins al 1657 per trobar una imatge més viva de la devoció quan el dominic Narcís Camós recull el santuari al seu Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Ens explica que els habitants de Canillo i d’Encamp imploraven la Mare de Déu quan necessitaven pluja. En una Andorra agrícola i ramadera això no era una qüestió menor. La Consueta d’Encamp de 1696 encara ens ho fa veure millor. Els encampadans sortien a trenc d’alba, amb atxes, resant les lletanies i el rosari, i pujaven en professó fins a Meritxell. Encara fosc, una filera de petites flames avançant per la vall. L’escena devia ser impressionant!

Cap al 1700 apareixen també els primers goigs coneguts. I un segle més tard entren en escena els jesuïtes. I aquest no és un episodi menor.

L’any 1870 s’instal·la a casa nostra un grup de novicis de la Companyia de Jesús, de la Província d’Aragó. La devoció ja existia d’antic, però els jesuïtes li donaran una empenta nova i contribuiran a situar encara més el Santuari al centre de la vida religiosa del país.
Entre aquells novicis hi havia Lluís Ignasi Fiter, que s’hi abocà de ple i el 1874 publicà la Historia y Novena de Nostra Senyora de Meritxell. En bona part, és gràcies a ell que coneixem avui moltes de les tradicions i miracles vinculats al Santuari.

I aquí, les dates parlen soles. Els jesuïtes arriben el 1870, el 1871 ja els trobem participant activament en la celebració del 8 de setembre i el 1873 el Consell General proclama Nostra Senyora de Meritxell patrona i especial protectora de les Valls.
Casualitat? No crec. Costa no veure-hi la mà dels jesuïtes que van contribuir decisivament a donar-li la dimensió que tindria a partir d’aleshores.

Ara bé, en qüestions de patronatges celestials, el Consell General podia tenir-hi molt a dir, però no pas l’última paraula! Aquesta arribaria el 1914, quan Pius X confirmà canònicament el patronatge, a petició del bisbe d’Urgell i copríncep episcopal.  Culminant així un camí en què la devoció dels andorrans, les institucions del país i el Bisbat d’Urgell havien anat de bracet, una complicitat secular que ha sabut mantenir-se ben viva fins avui. Aquell mateix any, el Consell General establia el 8 de setembre com a festa nacional, set anys mes tard, arribaria la coronació canònica de la Verge.

I com se celebrava aquell Meritxell? Ben diferent al nostre! Hi arribava gent de totes les parròquies i comerciants de les comarques veïnes amb fruita i altres productes. Les figues fresques i el raïm eren especialment esperats. Avui pot semblar poca cosa, a l’Andorra d’aleshores no ho era pas.

La festa començava la posobra. Alguns romeus arribaven al vespre, es resava el rosari i s’encenia un gran foc. Al matí tocava missa solemne i goigs. Després venien les coques masegades, el vi i el dinar pels voltants del Santuari. I a la tarda, ball... i festeig! La memòria popular conserva el record de matrimonis que s’hi havien emparaulat.

Han canviat moltes coses. Ja no hi ha els grans focs de la vigília, ni els comerciants carregats de fruita, ni les famílies dinant pels prats. Segurament els nostres padrins trobarien ben estrany el Meritxell d’avui. Nosaltres probablement també trobaríem estrany el seu. Però saber com el celebraven ens ajuda a entendre d’on ve una festa que no sempre ha estat com la coneixem ara.

Perquè Meritxell no s’explica només amb una data, ni amb una proclamació, i crec que ni tan sols amb una tradició. S’explica amb segles d’andorranes i andorrans que hi han pujat abans que nosaltres. I és aquesta continuïtat la que fa que Meritxell sigui molt més que una festa.
Per molts anys, Maria, Mare de Déu de Meritxell. I per molts anys, Andorra!