Meritxell, identitat creada

Darrere de la creació del mite de la verge de Meritxell, podem trobar un seguit d’històries i d’estratègies  pròpies del llegat catòlic del XIX i de l’impuls que des de l’Església es fa per donar a la que se suposa mare de Jesucrist un paper rellevant en la societat. Són estratègies molt clàssiques en l’Europa mediterrània, del segle XIX (per tant estem parlant d’història recent, de rituals de pocs anys, però de certa profunditat) i dels quals tenim centenars de casos similars als països del nostre entorn immediat. En el cas d’Andorra tenim el cas de la verge de Canòlich i al mateix bisbat d’Urgell hi ha casos tan exitosos com la verge de Núria, que més o menys, tots coneixem. No és, per tant, des del punt de vista acadèmic, un element que d’entrada sigui exclusivament andorrà, sinó que són històries creades des d’altes cadires i per un públic realment ampli.
Fins i tot el discurs que l’Església presenta en cadascuna d’aquestes verges, presumptament perdudes en algun moment indefinit de la història, són semblants, sigui a Itàlia, Portugal, França o Espanya. Es tracta d’un relat que crea un arquetip comú. L’estratègia és bona, de fet ha estat altament apreciada durant segle i mig. Es tracta de crear un relat suficientment convincent per crear un interès per allò desconegut però altament valorat. Si li afegim el fet que les comunicacions eren en aquells moments lentes, cada territori que tenia un cas de verge perduda o retrobada, permetia crear un espai de pelegrinatge i aplec, al qual es permetia a les forces vives territorials, i aquí incloc les religioses, les polítiques i quan n’hi havia les militars, a adquirir aquell protagonisme un cop a l’any. També és cert que socialment aquests actes anuals ajudaven a millorar les relacions entre veïns, entre pobles diferents i a reflexionar d’alguna manera sobre el futur.
El relat central d’aquestes llegendes és prou ben conegut per tots nosaltres: un pastor s’adona d’un comportament atípic, ja sigui amb una gavernera florida al mig de l’hivern (em pregunto per què havia de ser un pastoret a l’hivern), sigui el comportament d’un animal o en quelcom que es consideri fora del tranquil i poc sorprenent món rural del XIX. El pastor, que sempre es presenta amb una actitud de sorpresa, inicia una actitud diferent de la que ens hem d’imaginar com a pròpia. És així com aquell pastoret s’inicia en el món de la recerca sobre la fe i el dubte, en la reflexió sobre què cal fer davant d’una situació que ell considera excepcional i que després de parlar amb les forces vives, en trobar aquella verge desconeguda, en un lloc gens corrent, com pot ser un esbarzer, un arbre o una cova, la seva aventura es convertirà en un miracle que agafarà una dimensió local, regional o, en el cas de Meritxell, nacional i del Bisbat d’Urgell. 
Quan el pastor presenta la verge a la comunitat, habitualment a aquesta decideixen erigir-li una ermita al poble on s’ha trobat, altres decideixen entronitzar-la solament a l’església parroquial. En el cas de Meritxell, no deixa de ser curiós que trobant-se a mig camí entre Canillo i Encamp, la nostra verge reivindica que Meritxell ha de tenir església pròpia i es desmarca d’uns i altres.
L’escultura de la verge, igual que el poble i el primer temple que va tenir, són medievals. L’església cremada va experimentar, com tantes altres del país, una gran transformació a mitjans del segle XVII i va tornar a ser transformada al XIX.  La llegenda no té cronologia, amb tota probabilitat és durant el segle XIX que sorgeix el relat de la verge perduda o trobada, segons es miri. En tot cas, i sense voler-ho, remet a una història medieval indemostrable i que en tot cas no cal situar en el temps. 
És al llarg dels segles XIX i XX quan es produeix l’oficialització a la devoció a la Verge de Meritxell, inicialment promogut pel Bisbat d’Urgell, amb el consens de les autoritats andorranes. Així, el 24 d’octubre del 1873 el Consell General nomena Nostra Senyora de Meritxell “patrona de les valls d’Andorra com i especial protectora seva des de temps immemorial”. Per tant, amb efectes retroactius. El Consell insisteix que Andorra “sempre ha recorregut a la protecció de la Verge de Meritxell en situacions difícils, com per exemple durant les guerres napoleòniques i carlines o davant del perill d’aiguats i epidèmies”. Desconeixem fins a quin punt és exacte, però en tot cas, així es va establir oficialment. Podem imaginar-nos la satisfacció del Bisbat, especialment del copríncep mitrat, que van fomentar tot tipus d’estratègies i moltes misses, per conduir correctament aquest gran projecte socioreligiós.
L’obra del pare Lluís Ignasi Fiter, jesuïta que escriví Historia y Novena de Nostra Senyora de Meritxell el 1874, sens dubte va ajudar a fer créixer encara més la devoció per aquesta figura de la verge. El progressiu suport dels diferents bisbes coprínceps a Meritxell, units a l’antiga tradició popular, portaren el bisbe-príncep J. Benlloch a sol·licitar, el 1913, la declaració canònica del Patronat de la Mare de Déu de Meritxell sobre les valls d’Andorra, que el papa Pius X concedí l’any següent. El projecte socioreligiós culminà el 8 de setembre del 1921 amb la coronació de la Verge de Meritxell com a patrona d’Andorra (la corona se salvà gràcies a mossèn Ramon Rossell, que la guardava a Canillo). Sorgia així, i potser sense ser-ne del tot conscients, una realitat identitària, probablement necessària en aquells moments, però amb una mirada totalment cristiana. L’operació s’acabà amb la interpretació oficial, per primera vegada, de l’himne andorrà, escrit pel mateix bisbe-príncep i musicat per mossèn   Marfany i on la verge de Meritxell té un gran paper.
Mirant el succeït en aquest segle i mig, hem de dir que el projecte Meritxell iniciat el segle XIX i consolidat a principis del XX, ha sigut un gran èxit. Al seu voltant una ferma posició nacionalista/identitària i uns actes d’acord amb el copríncep episcopal. Finalment l’eix Seu d’Urgell-Sant Julià s’amplia a tot el territori nacional.