La nit del 8 de setembre del 1972, la història d’Andorra va canviar. Les flames van envair amb força les parets del santuari romànic de Meritxell, davant l’estupefacció i desesperació dels veïns de Prats i Meritxell. L’impacte emocional i simbòlic que va patir la societat andorrana va ser molt gran, però també ho va ser la seva capacitat de reacció, per trobar una resposta immediata que pal·liés les destrosses de l’incendi. Al cap de pocs mesos, el projecte de la construcció d’un nou Santuari ja era una realitat. Va esdevenir molt més que una resposta arquitectònica, va esdevenir una manera de reviure i repensar la història, la fe i la identitat col·lectiva.
Des d’aquests fets ja han passat 54 anys, i de la inauguració del nou Santuari, mig segle: va ser el 8 de setembre del 1976. L’obra de Ricard Bofill es va presentar al món com un lloc de trobada col·lectiva, estretament vinculat als rituals, a les celebracions i als moments significatius de la societat andorrana.
En el marc de la commemoració d’aquesta efemèride, el Govern, juntament amb el Comú de Canillo, han preparat una trentena d’actes per als propers mesos. El primer va tenir lloc ahir al claustre del Santuari, amb la inauguració de l’exposició Meritxell reneix. 50 anys sota la mirada d’un poble. 1976-2026. Per mi és imprescindible de visitar, perquè, a través de fotografies de moments emblemàtics i crucials viscuts tots aquests anys, confirma una mirada al temple com un espai viu, on es troben l’arquitectura, la religiositat i la vida quotidiana dels andorrans. L’exposició proposa un recorregut que mostra com Meritxell ha esdevingut un lloc clau en la construcció espiritual, cultural i identitària del país.
És cert que Meritxell s’ha consolidat com un espai central de la vida religiosa d’Andorra, però també com un lloc de trobada social i cultural. El Santuari ha acollit celebracions litúrgiques, festivitats populars, actes institucionals, i vivències personals vinculades als moments més significatius del cicle de la vida, com un naixement, una pèrdua o una commemoració. Sense oblidar el pas de moltíssims joves ainistes, que no fallen a la cita, cada estiu, durant les colònies.
El Santuari funciona també com un espai on es troben el passat i el present. La memòria de l’antic temple conviu amb l’arquitectura contemporània del nou. Aquesta combinació es planteja com un impuls que permet projectar la memòria del poble andorrà cap al futur i donar continuïtat al seu simbolisme.
Per això, aquest 50è aniversari ens ajuda a mirar enrere, recordar el camí recorregut i posar en valor el llegat que representa el Santuari, però també és una oportunitat per reivindicar la importància de mirar endavant. De fet, coincidint amb aquesta efemèride, el Govern i el Comú de Canillo han formalitzat un conveni de col·laboració per garantir el manteniment i la bona conservació, tant del Santuari nou com del vell, juntament amb els seus entorns.
Com a ciutadana de Canillo, vull remarcar que el Santuari de Meritxell és molt més que un monument. 
És un dels nostres grans actius patrimonials i espirituals. 
És un punt de trobada que forma part de la memòria col·lectiva del nostre poble. 
És un dels indrets més visitats i emblemàtics d’Andorra.
Aquest 50è aniversari és una oportunitat per posar en valor el Santuari com a símbol d’identitat, espiritualitat i cohesió del nostre país. 
Desitjo una llarga vida a la nostra patrona i per molts anys ho puguem celebrar.