Cada 8 de setembre, Andorra es retroba al cor de la seva identitat: Meritxell. Alguns hi van amb fe profunda, altres amb el simple desig de celebrar la festa nacional; uns per curiositat, els altres per tradició. Però tots hi troben el mateix batec: l’eco d’una memòria que ens uneix més que cap altra cosa. Meritxell no és només un santuari; és l’espai on el sagrat parla amb el civil, on la pàtria, les autoritats i el poble, la memòria col·lectiva i la pregària es troben i on tothom hi és benvingut.
Per això em sorprèn –i m’entristeix alhora– llegir-la descrita en un article d’opinió del 12 de setembre, signat pel senyor Unai Viñals en aquest mateix racó de diari, com a “parafernàlia”, amb comparacions esportives que converteixen una litúrgia plena de significat en una caricatura de samarretes i disfresses. 
El bisbe no portava cap “bonet blanc”: era la mitra, signe del servei episcopal i de l’autoritat pastoral. El bàcul no era un bastó lluent, sinó el símbol antiquíssim del pastor que guia el seu ramat. I la casulla no és un uniforme del Depor, sinó una vestidura de festa –blanca, amb un toc blau dedicat a la Mare de Déu–, un llenguatge ritual amb vint segles d’història que avui encara parla a qui té la voluntat d’escoltar. També cal dir que avui en dia, hi ha molta desconeixença sobre aquests símbols, que sovint es miren amb recel només pel simple fet de ser cristians; és curiós pensar que, si fossin budistes, tibetans o de la Nova Era, segurament despertarien més fascinació com a saviesa ancestral.
Andorra no ha sobreviscut pels exèrcits, que mai n’ha tingut, sinó perquè ha sabut teixir identitat i memòria. Meritxell n’és un dels fils més forts: la Patrona que acompanya en la fragilitat, el temple i el poble que reneixen de les cendres, l’espai on el país s’ha trobat i reconegut al llarg dels segles. Allà no només se celebra una litúrgia: s’hi recorda què som i d’on venim.
Pel que fa a l’homilia, és legítim preguntar-se si és contradictori convidar a pensar lliurement i, alhora, dir que el camí és Crist. Però venint d’un bisbe, què n’esperem? Que recomani ideologies modernes o TED Talks? Fa exactament el que li correspon: proclamar l’Evangeli i proposar un camí. I, per mi, aquí rau la clau: proposa, no imposa. Cadascú decideix lliurement si acull la invitació o se’n desmarca.
També s’ha dit que hi assistia sobretot gent gran. Cert en part, però incomplet: la missa de nou, amb mossèn Àlex, Mossèn Ramon i els ainistes, era curulla de joves; amb guitarres i cants que van fer vibrar santuari i assemblea, com cada any. Reduir Meritxell a un “geriàtric religiós” és fals i injust. El jovent hi és, encara que no encaixi dins la caricatura fàcil pretesa.
La crítica és legítima, però quan es construeix sobre ridiculitzacions esdevé soroll i debilita el debat. I a Meritxell, precisament, no hi ha soroll: hi ha símbols, llenguatge i memòria. Som un poble petit que ha resistit gràcies a les seves arrels fondes (precisament on rauen litúrgies i símbols ancestrals) que més enllà de la fe personal, formen part de la nostra identitat comuna i col·lectiva. Meritxell és el cor viu d’Andorra, el fil que uneix generacions i ens dona identitat. Sense aquest cor, el país seria orfe de la seva memòria més fonda: la que neix de la fermesa d’aquells que, enmig de les penúries seculars, van saber aixecar el cap i amb fe i empenta construir un futur millor per als seus fills. 
Avui, quan pugem a Meritxell, pugem a les arrels de la nació, on sota la mà de la Mare de Déu encara ressona la veu de les pregàries d’aquells que, amb les mans dures i els cossos gastats, van fer possible aquesta Andorra lliure i pròspera que gaudim avui en dia.
Per això, cada 8 de setembre no celebrem només una festa: celebrem que Andorra continua dreta, fidel a la seva història i mirant desafiant i emocionada cap a reptes futurs. Agraïm als padrins i il·lusionem als petits.
Podem qüestionar missatges, replantejar-nos les formes i discutir-ne les paraules, però crec que no podem ridiculitzar els símbols sense acabar empobrint-nos tots plegats. Perquè una mitra no és un bonet; un bàcul no és un bastó lluent; i Meritxell, mai no serà una samarreta del Depor.