Més acudits a la premsa, si us plau

Dijous passat, durant la presentació del número 13 de la revista Portella (amb un dossier central sobre el còmic i Andorra, amb Carles Esteve i Montserrat Altimiras rellegint amb fotos Últim estiu a Ordino, amb un relat de David Gálvez il·lustrat per Jordi Casamajor entre moltes altres coses interessants) el convidat estrella va ser el popular Francisco Ibáñez. 
Amb una vitalitat impressionant, el veterà dibuixant va recordar la seva trajectòria, les seves jornades laborals inacabables als anys 60 i va fer riure el públic (el va fer riure moltes vegades de fet) recordant alguns episodis viscuts amb la censura espanyola del franquisme i amb un tal padre Vázquez que controlava el tema a Bruguera. 
En aparèixer el tema de la censura, Laia Ferré i Montse Mayol, que feien tertúlia amb ell i Joan Pieras, li van demanar fins on arribaven els límits de l’humor referint-se a polèmiques actuals com la que va envoltar el gag de Dani Mateo a El Intermedio fa unes setmanes per haver-se mocat amb una bandera. Ibáñez, conciliador i afable, no volia polèmiques tan dures, per a ell, els límits de l’humor són simplement el bon gust i no fer escarni d’algú amb mala intenció, venia a dir. 
Els límits de l’humor sempre han estat objecte de polèmica, aquí i a tot el món, ara i durant la història. L’humor, la capacitat de riure, de relativitzar, de divertir-nos, d’analitzar des del punt de vista de l’altre, d’evadir-nos per un moment, de criticar amb intel·ligència, no ha agradat mai a les religions, perquè amb el riure desapareix la por, la sacralització, i el dogma es torna ridícul. Tampoc ha agradat mai als règims totalitaris que han instaurat ferris sistemes de censura. És molt fàcil criticar les dictadures que actualment tenen aquests sistemes. De seguida ens ve al cap, l’Iran, la Xina, l’Aràbia Saudita, Veneçuela o Cuba.
Però, i si ens fixem en nosaltres, en la nostra societat, en els nostres mitjans? En les nostres democràcies tan avançades? Som capaços de riure’ns de nosaltres? No del nostre oponent polític, ideològic, sinó del nostre partit, de la nostra opinió, de les nostres conviccions. Ja no tinc tan clar que en siguem tan capaços. 
A tot arreu podem trobar dibuixants acomiadats, fulminats a vegades. Jordi Planellas i Raül Valls ho han estat en algun moment, i per cert, podeu veure creacions seves també en aquest número de Portella, un al dossier sobre el còmic i Andorra i l’altre en un reportatge de Bru Noya sobre els mitjans de comunicació. A França, Charlie Hebdo ha centrat moltes polèmiques, a Espanya, El Intermedio ha fet emergir la intolerància d’alguns sectors... Els altres són molt intolerants, però i nosaltres? 
Quants acudits podem llegir cada dia a la nostra premsa? A l’escrita només un, i a la digital, cap. Estaria tan bé, que fossin més.