Ara resulta que tots els mals d’aquest país han aparegut com del no-res. El col·lapse en l’atenció sanitària i les conseqüents llistes d’espera, l’augment dels preus dels lloguers en els poquíssims habitatges que estan en el mercat. I tot per un creixement desmesurat que sembla que no pot sobrepassar els 99.999. I això no ho dic jo, del col·lapse sanitari en va parlar ahir el cap de Govern en un exercici de tirar pilotes fora, sense fer ni un mínim d’autocrítica per una gestió de grandeses i aparences que ha portat el país a la situació actual. I si la inseguretat al Pas és una qüestió de “sensacions” –bé que han de tenir dades a la mà que si la desmentissin ja s’haurien afanyat a donar– també és una sensació que estem perdent una mica el nord? Poca o gens autocrítica que quan es deixa entreveure en la manera de portar a la pràctica, per exemple, un dels fills parits aquí, com el sistema educatiu andorrà, no és crítica sinó “millora”, mentre es posa en qüestió implícitament la manera d’ensenyar dels altres sistemes com si estiguessin portant a terme la seva tasca com al segle XIX. També hi ha innovació. Per cert, la innovació és una paraula que serveix de paraigua per a tot, juntament amb la famosa digitalització. Tot i que a l’hora de la veritat, quan la CASS no et retorna el que et deu, has d’anar allà a fer acte de presència per poder solucionar les coses. Ai, filleta, avui t’estàs passant em diria el Jaumet? No, no. Em diria que aprofiti aquest petit racó de crítica del que observo a voltes atònita. I és que no, ni tot es fa bé, ni tot era abans color de rosa ni ara un desastre absolut. Però cal posar-se les piles perquè el col·lapse no arribi també al Govern i no sàpiga per on tirar.
