Més carrer

Me’n vaig fer uns tips, de saltar la tanca del Nicolás Longarón, el meu cole, per jugar a la pista d’asfalt de futbol sala i a la de bàsquet. Vaig patir dos esquinços de turmell mentre situava en els forats rodons de la tanca les pilotes de manera molt meticulosa i saltava al pati. No era gens fàcil saltar aquelles tanques, i ara és un terreny buit! El terra de l’època era de sorra. La gespa artificial no havia ni arribat. Jugava amb nens més grans que jo. No teníem les millors pilotes, ni tampoc les millors vambes. No hi havia xarxes socials per fer postureig, ni tampoc xarxes a les porteries ni a les cistelles. Érem feliços. Els pares potser no tant. Arribar amb els pantalons trencats o plens de fang no devia ser agradable. Allò era carrer. Quan vaig arribar aquí, amb l’Aleix, un company de feina, vam decidir comprar una Spalding i una vegada finalitzava la nostra jornada laboral, de matinada moltes vegades, anàvem a les cistelles de la Plaça del Poble. U contra u, i a vegades enganyàvem algú més per tancar el dia de la millor manera possible. Pablo Pin, tècnic del Covirán Granada,  em va fer sentir identificat amb les seves paraules. Aquestes: “El primer que els dic als jugadors joves és que estudiïn, perquè arribar a ser professional és molt complicat. Hi arriba un de no sé quants. I el segon... Crec que qualsevol que comença a jugar ho fa perquè li agrada i es diverteix. Aquesta visió no es pot perdre mai. Potser ara es dona molta importància a les sabatilles que un porta, la pilota que un té, si jugo en pista de parquet. Hem de tornar a les pistes de barri, a la del cole. Això per a mi és important. Aquestes hores que fan fora del bàsquet organitzat... Que insisteixin en això. Menys consoles, menys xarxes socials, menys mòbil i anem a la pista del cole a jugar amb els amics”. Quan tornarà tot allò?