Corrien els anys 2005, 2006 i 2007 quan el Govern va redactar amb l’ajuda d’experts i amb taules i reunions amb els notaris o l’AGIA, entre altres, un Registre de la Propietat. Ja en aquells temps els preus de l’habitatge eren un problema. A més, eren temps en els quals la transparència econòmica i fiscal encara no estava assentada a l’estructura legal del país, per la qual cosa se’l va passar a anomenar Oficina de la Propietat, fet que va valer en seu parlamentària les crítiques ferotges de l'oposició.       Acabada la redacció, tot i les fortes oposicions de diferents poders fàctics i institucionals, es va entrar, durant el primer semestre del 2007, a tràmit parlamentari amb tota la documentació escaient. Però en el moment de la remodelació de Govern, a finals d’abril del 2007, dit projecte de Llei es va retirar i mai més se n’ha sabut res. I d’ençà, Andorra viu una paradoxa esgotadora, ja que és un país que construeix a un ritme frenètic, però on trobar un sostre digne a un preu raonable s'ha convertit en una odissea per a una gran majoria. I s’han anat creant, malgrat el que es digui, pisos pastera fins i tot.
Hi ha persones que han hagut de dormir nou mesos en una tenda de campanya, com s’ha sabut per la premsa recentment. Així que les mesures adoptades al llarg d’aquests anys, des de la congelació de lloguers fins a les successives moratòries, han estat, en el millor dels casos, tiretes per a una hemorràgia i, en el pitjor, benzina al foc de la incertesa. Si bé tenim el Cadastre, que és una eina d’inventari geogràfic i fiscal, en mans dels Comuns, i actualitzat el 2007, el que és del tot insuficient per a posar ordre al mercat. No dona fe pública de la titularitat ni de les càrregues (hipoteques, embargaments, servituds) de manera centralitzada i immediata i tampoc aporta la transparència i l’agilitat que un mercat modern i tensionat com el nostre necessita.
El Cadastre és la foto per saber on són les propietats, però ha d’estar complementat per la moviola, que és el Registre de Propietat. En la gran majoria d’Estats de dret del món hi ha un Registre que actua com el vídeo del mercat immobiliari, perquè és l’únic instrument que aporta una certesa jurídica de qui són aquests immobles i de com es van transmetent.
Sense un registre centralitzat és extremadament difícil per a l'administració tenir una radiografia real de la propietat immobiliària a Andorra. Qui té deu pisos buits? Quants propietaris són societats estrangeres? Un registre permetria aplicar polítiques fiscals quirúrgiques en lloc de mesures horitzontals que acaben castigant el petit propietari igual que al gran especulador.
Per què hi ha tantes reticències a casa nostra per implantar un Registre de la Propietat? La resposta té molts factors, com ara la por d’alguns propietaris a la transparència i els interessos dels comuns. Els comuns reben transferències en funció de la població censada, de la capacitat de generació d'ingressos i l'activitat de la parròquia, així que, com més unitats immobiliàries autoritzen, més ingressos reben. A banda, com ja he mencionat anteriorment, el Cadastre està en mans dels comuns pel que tenen el control de les dades, i per tant no tenen cap mena d’interès que s’instauri un Registre de la Propietat d’àmbit estatal que els privi del control exclusiu de les dades. La informació és poder.
El nostre país, seguint aquest model, té una gestió del territori basada en el rendiment fiscal immediat, cobrant per cada unitat construïda, en detriment d'una gestió basada en la funció social de l'habitatge. I així, el problema de l’habitatge no és únicament de Govern, que també, sinó que és alhora dels comuns perquè no els interessa un Registre de la Propietat que instauri la transparència del mercat a nivell de l’Estat.
Per sortir d’aquest conflicte etern s’han de trencar motlles, agafar la problemàtica de soca-rel, i instaurar d’una per totes un Registre de la Propietat, modificant alhora la Llei de transferències, fent-la de caràcter finalista. És a dir que els comuns rebin diners no per construir més, sinó per gestionar millor l'habitatge. 
Resumint, la problemàtica de l’habitatge i pel qual el ciutadà s’ha d’indignar i repartir la pressió és de l’Estat, a la vegada del Govern i dels comuns. I això sabent que amb el sistema actual, el comú necessita finançar el seu pròxim projecte estrella a base de transferències derivades del totxo.