No hi ha feines millors i feines pitjors. Tota activitat ens ajuda a tirar endavant. Parlo de la feina en si sense connotacions morals, de tot allò que des que ens aixequem a primera hora del matí ens sosté: la recollida de les escombraries que vam treure al vespre, el forner que matina perquè quan sortim de casa ja puguem anar a buscar el pa, els conductors d’autobús que fan rutllar el transport públic, els guardes dels aparcaments, el propietari del bar de la cantonada que ja té obert abans de les 8 i si volem podem fer-hi el cafè, els mestres de l’escola que han preparat les classes dels nostres fills... I podríem fer una llista ben llarga i cadascú hi podria posar les seves especificitats quant a les feines que sostenen el seu dia a dia, comptant també amb la pròpia, si és que es treballa, o recordant la realitzada si ja hem arribat a la jubilació. Tot suma i crea un entorn de seguretat que malauradament no tothom té. Però la feina no ho és tot, ni ho ha de ser tot. La persona té moltes dimensions a desenvolupar, més enllà d’una ocupació concreta encara que la visquis amb tota la passió del món. Una cosa no treu l’altra: hem de poder distreure’ns, tastar i assaborir les petites coses que no s’esgoten en el que fem, perquè som molt més del que produïm. I per això és essencial poder harmonitzar o conciliar no només horaris o no només la vida familiar amb la laboral, sinó disposar del necessari per poder gaudir d’un bon concert o d’una pel·li d’estrena, o d’una escapada o del que un vulgui. I això no ha d’estar reservat només a uns quants. Perquè altrament, on és la gràcia? Més enllà de la feina hi ha un món per descobrir. La feina no és un absolut i fora de la feina hi ha salvació.
