Més important que la meta és el camí vaig llegir fa molts anys en el títol d’un llibre. D’entrada, podríem fer un debat sobre si estem d’acord amb aquesta afirmació i de ben segur que trobaríem partidaris del sí i del no, i també del depèn dels casos. I encara se m’acut un altre tipus de partidaris, els de la fórmula intermèdia: tan important és la meta com el camí. Suposo que tots hem passat per experiències vitals que corroboren la importància del camí entès com a procés, com a projecte que es va fent, vida que va creixent que a voltes arriba a la meta prevista i a voltes no. I, mirat des d’un altre punt de vista, tenir una fita, un objectiu provoca que hi hagi un camí a recórrer que, per cert, ha de conviure amb èxits i fracassos, amb entrebancs, amb dies diàfans, altres d’obscurs i altres de grisos. L’important és participar, dirien alguns. Per a d’altres, si no és per guanyar no val la pena començar a caminar. També els projectes de governs, entitats i grups diversos tenen unes metes, compartides o combatudes. Hi ha qui es dedica a salvar immigrants al Mediterrani, hi ha qui criminalitza els qui ho fan i hi ha qui se’n beneficia si no els rescaten, hi ha qui pren el camí del mar a la recerca d’un futur millor. És llavors quan la frase en qüestió pren un sentit nou: què és més important, la meta o el camí? Qui tingui la resposta clara i distinta, que tingui el coratge de fer-se sentir. Hi ha massa camins vedats i trencants i massa metes inabastables. Una altra qüestió seria si per aconseguir la meta tot s’hi val, si el fi justifica els mitjans, però això ja són figues d’un altre paner.
