Abans de clausurar l’edició d’enguany ja podem celebrar la consolidació del nou format del Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany. Una vintena d’activitats d’allò més engrescadores. Hi incloc el piano obert a Illa Carlemany i la banda que hi va ressonar al vestíbul a causa de la ploguda. I trec de la llista les actuacions suspeses: la prometedora proposta d’Èlia Lucas i Kike Pérez Grup i el so de nivell superior de Geni Barry i companyia, qui sap si també (escric el dimarts al matí) la inspiració del Daahoud Salim Quintet. Penso que s’hauria de buscar una alternativa sota cobert en casos de pluja.
Sumem als actes d’accés lliure els flamants concerts de pagament a baix preu. Hem gaudit de la fusió, les improvisacions i la frescor d’uns músics entregats a la il·lusió de transmetre als oients relaxació, energia i meditacions inherents als temes interpretats. A les tardes, a la plaça Coprínceps, meravelles. Els components del Lucas Delgado Trio ens han acomboiat tendrament. Laura Simó, Ignasi Terraza, Horacio Fumero i David Xirgu han homenatjat el padrí de l’esdeveniment, Tete Montoliu, tocant i cantant amb qualitat extraordinària blues i estàndards estimats o composats pel mestre desaparegut fa vint-i-cinc anys. I els joveníssims integrants de la Sant Andreu Dixie Band, dirigits des de la passió pel gran Joan Chamorro, han unit alegria, entusiasme i una perfecció tècnica sorprenent. Després de cada audició, el quartet de Kic Barroc ha delectat noctàmbuls melòmans amb un repertori eclèctic, tot compartint escenari “jam” amb intèrprets convidats i espontanis.
Classes magistrals. Més jazz de formacions emergents i solistes de renom en sessions paral·leles, entre les quals la interpretació en viu (demà dijous per al lector) de l’esplèndida banda sonora de l’exposició en curs al Museu Carmen Thyssen Andorra: Khrôma, l’univers emocional del color, a càrrec del compositor Oriol Vilella, acompanyat per Lluís Cartes, Suso Real, Òscar Llauradó i Guillermo Cervera. I és clar, els caps de cartell i els seus conjunts de luxe a les vetllades dins la sala Prat del Roure. Els cinc de Michel Portal, creant atmosferes sedoses de llibertat progressiva. El trio d’Al Di Meola: virtuosisme i sentiment que esclaten i reverberen. Els jocs de mans i de paraules que surten de les entranyes del piano de Marco Mezquida i del metall setinat de la trompeta i de la veu de vellut d’Andrea Motis. I les notes al vol que Eliane Elias, Marc Johnson i Rafael Barata atrapen per convertir-les en estrelles.
Cal agrair l’esforç de tothom, felicitar els organitzadors i animar-los a continuar en aquesta línia d’excel·lència, insistint en la promoció a l’exterior i al país, cridant l’atenció dels mitjans, potenciant la publicitat, ampliant la col·laboració institucional i privada i potser ajustant les dates per tal d’assegurar la presència de figures que atreguin encara més públic.
