Més mamuts

El 27 de gener passat l’amic Andrés Luengo ens fascinava amb una columna que mostra la lacònica situació de la tradicional premsa escrita. No hi puc estar més d’acord. La reducció dels lectors de la premsa escrita conjumina també amb els dels tradicionals quioscos, com bé mostra amb l’exemple de Barcelona, que van passar de 440 el 1994 als 285 actuals. La causa la trobem en la irrupció dels mitjans digitals.
Els diaris de la nostra infància irrompien de bon matí als quioscos amb les notícies fresques que havien arribat a la redacció durant el vespre i a primera hora de la nit. Només competien amb els instaurats magazins matinals de ràdio que anirien fent-se populars en les graelles de les diferents emissores generalistes. Els famosos partes de les ràdios oferien també immediatesa, com així ho feien els comptats informatius de la televisió. Als anys vuitanta els sis canals de televisió que arribaven al país tancaven les seves graelles a la nit i no les obrien fins a mig matí. A poc a poc vingueren les programacions matinals. Tret d’aquelles hores concretes i de la premsa escrita, no disposàvem de cap més font d’informació que resultés immediata. Els cops de telèfon, els telegrames i els extints teletextos de les agències de notícies marcaven el ritme i la velocitat d’una notícia fresca.
La premsa en paper tendeix a diversificar el seu producte si no vol extingir-se com els mamuts i els mastodonts. Alguns diaris, tot i que estan destinats a desaparèixer, també m’hi resisteixo, ofereixen al lector dossiers informatius i columnes d’opinió que substitueixen els clàssics articles i cròniques informatives. Els periòdics amb estructura clàssica, propietat de grups empresarials de comunicació, sobreviuen com a un producte més de la corporació, poc rendible i condemnat a l’ostracisme generacional. La reducció de lectors tendeix a incrementar-se amb l’envelliment i desaparició natural dels clients. Els diaris en paper han obert versions digitals i alguns han deixat d’imprimir-se. La tendència és que el periòdic en paper desaparegui.
Els mitjans d’informació digital no m’acaben de convèncer, però la realitat és la que coneixem: són immediats. Els diaris digitals ofereixen al lector la notícia amb una velocitat inusual, tenen també els seus dossiers, i els apartats per a subscriptors. 
La premsa digital de tall més clàssic també té un competidor amb les xarxes socials, sobretot Twitter, com bé ha demostrat l’antic president dels Estats Units, que a través del seu compte transmetia directament les seves diatribes sense la necessitat de passar pel sedàs d’un mitjà. Les piulades són immediatesa, encara que en alguns casos siguin poc rigoroses i ens aboquin cap a la manipulació. Depèn del nostre criteri, encara que també em senti un mamut.