Parlem que s’ha d’apujar els imports de les multes, i que s’han de fer més campanyes de control de la policia, també hi posem més radars. Les mesures coercitives tenen efecte immediat. Sabem que l’educació és –i ha de ser– la base per tenir un millor comportament tant a la carretera com de consciència, per respectar les regles del joc, que són la base de la convivència. Però l’educació és una mesura a llarg termini, i ja no volem més borratxos, drogats, al volant, ni conductors que es pensen que les carreteres són un circuit de fórmula 1, ni aquells que es creuen que són els amos i no respecten les senyalitzacions. Per això, perquè tenim pressa per no trobar més morts estesos a l’asfalt, apliquem la coacció. El radar ens fa frenar, saber que hi ha controls policials d’alcoholèmia ens obliga a no agafar el cotxe si bevem, i el fet de saber que parlar amb el mòbil al volant ens costarà 100 euros, ens farà plantejar-nos-ho. Som així de rucs. Ens és més eficaç que ens toquin la butxaca que no pensar que la nostra conducta imprudent, egoista i incívica pot deixar sense pare o mare un nen de quatre anys, o pot matar un jove que s’havia matriculat a primer de Medicina. Em pregunto si els cursos de l’ACA per tenir una conducció més acurada a les motos, i aquells sobre l’educació viària a les escoles són suficients si quan recollim en cotxe els nostres fills, no reduïm la velocitat quan passem per un pas de vianants, o toquem el clàxon perquè tenim pressa. El civisme està en perill d’extinció, almenys pel sud d’Europa. A altres països com Dinamarca o el Canadà, existeix. Com ho aconsegueixen? I si ens hi emmirallem?