Va passar quasi desapercebuda en l’últim debat d’orientació política, i de fet, només m’ha tornat al cap –com un rumiant que regurgita la fullaraca que va ingerir la setmana passada– amb motiu de la llei que prepara Pedro Sánchez –qui, si no?– i que preveu sancions d’entre 800.000 i 2,5 milions d’euros per als periodistes que revelin “alts secrets”. I on és el problema, diran, oi? De qui depèn la fiscalia?, respondria Sánchez. Per si no m’han entès: el govern (espanyol) només haurà de decretar que el-que-sigui és un secret d’Estat per posar el morrió als periodistes que tafanegin en els assumptes que no són de la seva incumbència. Xauxa. No és ben bé el mateix, d’acord, però forma part d’aquest xup-xup autoritari amb coartada bonista la llei per regular del dret a una informació veraç (sic) que va proposar el PS al debat d’orientació. Amb l’excusa que cal protegir el ciutadà –que per a l’esquerra (i part de la dreta mainstream) és per definició menor d’edat– de la desinformació que ha proliferat a les xarxes, s’està fixant la idea que cal controlar els mitjans de comunicació. El PS parla obertament d’un “organisme de supervisió”. No han arribat a concretar qui en formaria part, però imaginin una comissió on els polítics –o els membres designats per ells, o entitats que només es representen a elles– poguessin decidir quina informació és veraç i quina no ho és. És per posar-se a tremolar. Contra el que pretenen cada vegada més il·luminats, la llibertat d’informació –un dret fonamental reconegut a l’article 12 de la Constitució– ja té un camp de joc molt ben delimitat: els que marca el Codi Penal. No cal inventar-ne de nous. No s’enganyin, quan els poders públics intenten grapejar la premsa sempre és per un motiu espuri. Sempre. I no és per protegir el ciutadà. És per protegir-se ells.
